El nou president del Tribunal Superior de Justícia, Carlos Gómez, és un dels juristes més reconeguts de les illes. Un recurs seu davant el Tribunal Constitucional obligà a canviar la llei. Contràriament al que succeïa fins que Gómez posà en evidència als legisladors, els jutges de la jurisdicció penal deixaren d’instruir i sentenciar un mateix assumpte.

Succeeix a Antoni J. Terrasa llançant el mateix missatge de manca de mitjans que pateix l’administració de Justícia a les Balears. He llegit amb interès l’entrevista de Marcos Ollés i la seva resposta sobre la independència judicial. És de llibre: “Els jutges espanyols sí que són independents... Ningú influirà en un jutge intentant que absolgui o condemni”. És una idea que s’ha repetit molts de cops amb unes o altres paraules. No importa qui designa un jutge, diuen, quan entra al seu despatx actua sense tenir-ho en compte.

Carlos Gómez desenvolupà fa anys aquesta idea en una interessant i documentada conferència titulada: ‘Los valores del juez constitucional, la imparcialidad”. Explica que imparcialitat i independència venen a ser les dues cares d’una mateixa moneda: “Independencia e imparcialidad definen, ambas, un campo de actuación propio del juez ajeno a interferencias e influencias externas. Pero la independencia supone la afirmación de ese ámbito de actuación propio frente a los poderes públicos y privados. La imparcialidad se refiere, en cambio, a la actuación del juez frente a las partes”.

Seria massa llarg resumir l’exposició (es pot trobar amb una cerca a internet posant el nom del magistrat i la paraula imparcialitat). Hi ha una segona matisació que situa la qüestió: “La dependencia es de origen externo, lo que ubica al enemigo fuera de casa, pero la imparcialidad está en las manos del juez y aunque exista el riesgo de que las circunstancias externas aboquen a la parcialidad, el juez siempre puede salvar su imparcialidad mediante la abstención”.

Gómez acaba amb un seguit de consells per garantir la imparcialitat. Demana un esforç personal del jutge per conèixer els seus propis prejudicis per a intentar evitar-los, mostrar el mateix interès pels punts de vista d’ambdues parts, tractar amb educació a totes les persones que compareixen davant ell o acceptar el debat i la contraposició sincera d’arguments i punts de vista tant en el procés com en la sentència.

El nou president del Tribunal Superior té les coses clares i les explica bé i amb arguments. Tots els que l’han tractat a la sala de judicis i fora dels tribunals parlen meravelles de la seva qualificació tècnica i personalitat. I també del seu seny. Ningú posa en dubte la seva imparcialitat i independència. El mateix succeeix amb el 99% dels jutges i magistrats espanyols.

Però mai he arribat a entendre que l’anomenada Doctrina Botín s’apliqués al banquer Emilio Botín i, unes setmanes després, el tribunal la negàs al Juan Mari Atutxa (molts anys després, la justícia europea donà la raó al polític basc). Tampoc que aquí, els mateixos fets, ho escriviren els jutges, servissin per inhabilitar Aina Salom i no José Ramón Bauzá.

Les preguntes a les quals encara no he trobat resposta són aquestes: si un cop designat un jutge és imparcial i independent sense importar el seu origen ni qui l’ha escollit, per què la renovació del Poder Judicial no és un avorrit tràmit?

Per què els polítics volen influir a través de Poder Judicial en l’elecció dels jutges que aniran a llocs claus com la Sala Segona del Suprem? Per què gasten tantes energies en una estratègia sense cap influència en el resultat final? Per què els consellers duen dos anys en funcions, un partit es nega a que s’ajustin a la nova majoria parlamentària i altres maniobren per canviar la llei? Per què?