La metàfora bèl·lica ha sigut un recurs recurrent a l’hora de descriure la pandèmia; durant la primera fase, per exemple, alguns dels portaveus que véiem sovint en les rodes de premsa eren militars uniformats, que parlaven d’efectius. Amb tot i això, nombroses veus especialistes en el llenguatge han reconegut que aquesta manera de contar el moment que vivim no és la més adequada. Potser tinguen raó.
Un dels primers termes usats sigué heroi, per a destacar el valor i la professionalitat dels metges, en masculí genèric quasi sempre i de tant en tant en femení. Molts metges i moltes metgesses, com també infermeres i infermers, rebutjaren el terme i digueren que no volien ser ni herois ni heroïnes, vo-lien ser només professionals que treballen amb to-tes les garanties i recursos necessaris, perquè parlar d’heroïcitats consideren que era i és desviar el tret.
Amb tot i això, el símil esdevé inevitable quan mirem la devastació que la malaltia suposa per a una família assetjada pel drama i per la incertesa diària de no saber, i, sobretot, de no poder acompanyar. La pèrdua, potser, siga assimilable a la d’aquell soldat que anava obligat a una guerra que no era la seua i que mai no tornà a casa.
Altres recursos lingüístics han donat com a resultat les expressions següents: grups bombolla, aplanar la corba, pacient zero, desescalada, pic epidèmic, EPI, rastrejador o rastrejadora... i ens han ajudat a fer un llenguatge més productiu i hàbil per a crear escenaris ràpidament, que representen i referencien el món actual; que ens situen en un espai i un temps determinats; i que ens ajuden a visualitzar i a entendre.
Són diverses les imatges que hem anat creant dins del nostre imaginari col·lectiu, inclús hem posat cara al virus. Però el llenguatge no és immune i també pateix els virus oportunistes, que s’aprofiten del distanciament i la debilitat socials que vivim i segresten i provoquen mutacions en paraules de calibre gros com llibertat i dictadura.
L’obligatorietat de la masquereta, el confinament, el toc de queda, l’hidrogel, la distància social, els tancaments perimetrals, els horaris, les finestres obertes, el nombre màxim de persones per a Nadal... com a mesures per a previndre el contagi, s’associen per part d’alguns sectors a la dictadura i a la falta de llibertat per a les persones, en frases que enterboleixen encara més el nostre dia a dia, accentuen la violència social i fins i tot desperten un anhel agre i viscós del passat.
Mentrestant, ella continua la seua rutina després que el drama arribà a casa per sorpresa fa moltes setmanes i sense miraments, invasiu com una boira blanca i espessa. Viu sotmesa al terror de la quotidianitat i de no saber si tornarà a vore’l; però ha decidit tirar avant: compra el pa tots els dies i desdejuna el café amb llet que prenien sempre junts, tot i que encara no ha pogut pronunciar el seu nom perquè ella sap, i molt bé, que amb les paraules no es juga.
