Les restriccions imposades amb motiu del covid ha comportat, entre d’altres conseqüències, l’ús massiu del medi natural fins a uns nivells mai vists. És la lògica conseqüència de mesos de limitacions en tot allò que pot portar una mica d’alegria: s’han anul·lat fires, es varen tancar àrees recreatives, fins i tot parcs infantils, s’han limitat les reunions familiars, no hi ha oci nocturn, s’han anul·lat les campanades de Cap d’Any, no hi haurà cavalcada de Reis, no hi haurà festes de Sant Antoni, tot el dia amb mascareta... De fet a la única activitat on es permet anar és a la feina, si és que no l’has perduda.
En aquest context és fàcil imaginar la desesperació de famílies, que tenen als petits enfilant-se per les parets, quan arriba el cap de setmana, i la solució és el medi natural, un lloc on poder sortir en grup i sense mascareta, un dret al gaudi del medi natural reconegut a la mateixa Constitució. D’aquesta manera, centenars, sinó milers de famílies i grups d’amics, s’aboquen al medi natural illenc, sobretot a la serra de Tramuntana, cercant alguna via d’escapament a una vida quotidiana que està esdevenint opressiva.
Una primera conseqüència d’aquest fet és l’augment desmesurat del nombre setmanal de rescats. No tothom que surt a la muntanya sap on va, ni sap del risc que corre, com hem tingut l’oportunitat de comprovar. Tenim tendència a infravalorar els riscs de la muntanya illenca, quan la realitat és que les dades de sinistralitat ens donen xifres prou eloqüents.
Però hi ha una segona conseqüència no menys greu que la primera: la pressió humana exercida sobre un medi, ja de per sí delicat, que no pot absorbir l’allau d’urbanites setmanal que suporta. Els rastres de fems també són prou eloqüents.
Què es pot fer per conjuminar ús i protecció del medi? Una de les possibles solucions (no la única) passa pel foment de les àrees recreatives, ja que la majoria de gent simplement vol sortir, malgrat que sigui per fer una torrada a l’aparcament de Son Amer, com vàrem tenir l’oportunitat de comprovar en primera persona. A molta gent li és igual passar el dia al costat de la carretera, i pensam que a aquest sector de la societat, que no és poca, se li ha de donar una solució, la qual no passa per escampar molta de gent arreu del medi natural, generant un impacte negatiu.
Però no cal implantar àrees recreatives a zones sensibles, sinó precisament lluny d’elles, a llocs on sigui fàcil arribar-hi, fàcil de controlar i fàcil de netejar. És més, es podrien anar tancant àrees recreatives situades a llocs més sensibles, com són molts de casos de les que hi ha per Escorca, per anar-ne obrint d’altres a l’entrada de la Serra, per exemple pel Raiguer. Concentrar a la gent a llocs concrets comporta moltes avantatges, front a tenir-la repartida per llocs difícilment controlables. És molt més difícil que hi hagi accidents, el fems es concentra a un lloc concret, hi ha lloc habilitat on fer les necessitats i els llocs on encendre el foc estan perfectament delimitats.
La necessitat que hi ha actualment de medi natural és d’una envergadura que va més enllà de la clàssica discussió propietat pública/propietat privada, i està assolint unes dimensions que poden resultar difícils de controlar. Pensam que seria una bona iniciativa que des de l’Administració s’articulàs alguna resposta a aquesta creixent necessitat.... que, com el covid, ha vingut per quedar-se.
