Dia de Sant Nicolau ( cadascú té els seus referents per citar el sisè dia de desembre ), recital d’una coneguda músico pedagoga catalana. Les normes contra la covid foren respectades: separacions a les cues, l’organització vigilava si tothom duia màscara, hi havia hidrogel... Impecable. Com l’operació sortida, pensada com les consolacions als funerals: un speaker anava dient el nombre de la bancada, i aquesta sortia en ordre. Fins aquí, tot bé. No obstant, fóu dins la sala on començaren els emperons. I és que la direcció de l’esdeveniment va pensar que entre bombolla familiar i bombolla familiar amb una butaca de separació ja n’hi havia abastament. Vuitanta centímetres a tot estirar. Les mirades entre els assistents eren d’una certa incredulitat: fins els més desinformats saben que els epidemiòlegs recomanen dues accions bàsiques per a no contraure el Sars-Cov-II. Ço són distància i correcta circulació de l’aire. Doncs bé, voldria suposar que la ventilació del local es produïa mecànicament amb un aparell purificador. Perquè el fet és que les portes posteriors eren ben tancades. Tant les exteriors del recinte com les sala.
Però no és qüestió de criminalitzar un sector perquè a un acte l’auditori sobrepassava els límits del sentit comú. I és que molt probablement ha estat el cultural el segment que pitjor ho ha passat arrel de la pandèmia, juntament amb el turístic i de la restauració. Endemés que de tota experiència se’n pot treure una lliçó positiva. Organitzar actes complint tots els paràmetres ha de ser la fita: l’idea de les bombolles familiars és brillant. A altres llocs de l’Estat ja es fa: els espais van entre els dos i fins i tot tres seients de mitjana. Depenent de la mesura dels darrers. Amb purificació d’aire mecànica o una ventilació constant garantitzada. És a dir, tenint seny es pot oferir cultura en condicions.
Com a tasca de futur de programadors públics i privats, dir que no serà sinó amb cap, visió de perspectiva i amb una oferta realment qualitativament acceptable que es podrà a tornar a posicionar les Balears com a destí cultural de primer ordre. És aquí on les institucions han de jugar un paper cabdal, sense repetir els errors d’antuvi, primant polítiques de capelleta en comptes de qualitat. El mateix podem dir dels congressos sectorials. La regularització dels quals duria a revitalitzar la indústria de viatges corporatius: hotels, restaurants, transport discrecional... la llista és llarga. Els llocs de treball que se’n desprenen, encara més . Deia fa molt poc Alessia Comis Ronchin - una de les persones que més en saben d’esdeveniments a casa nostra - que la pandèmia era una oportunitat per a reinventar els incentius a la Comunitat. Com en moltes altres coses, dono la raó a la bella italiana: en els darrers anys, és possible que haguem centrat els nostres esforços més en la quantitat que no en la qualitat.
Ara en rebem les conseqüències: pel camí han quedat empreses, autònoms i organitzadors diversos. La mortaldat ha estat gran al sector, certament. Empreses de catering, hostesses, taxis, fotògrafs... tots treballant tant pel món cultural com pel «business». La pregunta és si el virus que ens assola no ha exercit de necessari agent darwinià, netejant d’actius ambdós mercats, ja de per si molt saturats.
El futur és nostre, com deia la cançó. La qüestió és si hi haurà el suficient valor polític com per a que aquest sigui més brillant que el passat inmediat o tant mediocre com aquest.
