«Estamos indudablemente en el corazón de la unidad nacional». Amb aquest advertiment afrontava Unamuno, diputat independent elegit dins la candidatura de la conjunció republicanosocialista per la província de Salamanca, el debat sobre el règim jurídicolingüístic que s’havia d’adoptar en la Constitució de 1931. Potser se’l recordi més, en aquest context, per l’anècdota del glotònim, l’intent no reeixit de substituir ‘castellà’ per ‘espanyol’, un propòsit en què gairebé mig segle més tard insistiria Cela amb idèntic resultat negatiu. Però el mòbil principal, «punto grave» en diu ell, que esperona la seva participació activa en aquelles llarguíssimes sessions de les Corts Constituents republicanes no fou altre que contribuir, amb la seva autoritat, a la fixació d’un estatus jeràrquicament diferenciat entre el castellà com a llengua oficial de la República i el que eventualment poguessin reconèixer els estatuts d’autonomia (singularitzem: el català) per a «las lenguas de las provincias o regiones». D’aquí l’obstinació per assegurar la consagració de l’obligatorietat del coneixement del castellà en l’article 4 del text constitucional i l’explicitació, alhora, de la manca d’un deure correlatiu en relació amb la resta de llengües. I per això també l’oposició aferrissada, uns mesos després, a l’article del projecte d’Estatut de Catalunya que recollia el dret d’opció lingüística del ciutadà en les seves relacions amb les administracions públiques (un dret lingüístic consubstancial a l’oficialitat de tota llengua) per interpretar que deixava la porta oberta a una inadmissible exigència de capacitació lingüística en ‘la lengua regional’ per als funcionaris de la República. No només Unamuno; també votaren en contra de la previsió estatutària els diputats d’aquella efímera Agrupación al Servicio de la República que havien impulsat Ortega y Gasset, Gregorio Marañón o Ramón Pérez de Ayala amb la publicació a El Sol del famós manifest del mateix títol i a la qual s’havia afegit Antonio Machado. Els tres primers eren parlamentaris en les Corts Constituents i Ortega mateix va ser present en aquella sessió. I així fins a 112 diputats de totes les tendències; entre d’altres, Clara Campoamor.

Es tracta d’una referència suficientment il·lustrativa de l’actitud refractària amb què una part important de la societat espanyola, amb la intel·lectualitat republicana al capdavant, abordava l’ordenació jurídica de la realitat plurilingüe de l’Estat en l’únic període, brevíssim, de la nostra història moderna i contemporània, anterior a l’actual, en què les llengües diferents del castellà han pogut gaudir d’algun tipus de reconeixement legal. Com una càrrega a què, de mala gana, calia resignar-se en els nous temps que corrien. Novament el rector de Salamanca, de forma ben eloqüent: «Yo confieso que no veo muy claro lo de cooficialidad, pero hay que transigir. Cooficialidad es tan complejo como cosoberanía; hay ‘cos’ de éstos que son muy peligrosos».

Una lectura atenta als diaris de sessions de les Corts Constituents només fa que confirmar una de les idees centrals de Daniel Escribano a El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República: l’acceptació del reconeixement oficial del català en aquell moment històric s’explica «més com a necessitat política imposada per la correlació de forces que no pas pel convenciment de la justícia d’aital reivindicació». No és casual, així, que l’assoliment d’aquest estatus jurídic per a la llengua catalana, certament amb un contingut devaluat en relació amb el castellà, només fructificàs al Principat; precisament per la presència d’un catalanisme polític potent que empenyia en aquesta direcció, i que, en canvi, resultava clarament minoritari als altres territoris de parla catalana. L’abordatge rigorós i exhaustiu de l’objecte d’estudi amb una mirada comprensiva de tot el domini lingüístic constitueix una de les principals virtuts del treball d’Escribano.

De particular interès per a lector mallorquí ha de resultar fora dubte el capítol en què dona compte de les temptatives fracassades de l’autonomisme illenc de bastir un moviment suficientment vigorós a favor de l’autogovern, i especialment dels passatges dedicats al règim lingüístic previst a l’Avantprojecte d’Estatut impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca. Amb l’episodi curiós, rescatat per l’autor, del debat al voltant de l’expressió ‘llengua materna’ del text original, defensada per Emili Darder com a president de la comissió redactora, davant l’esmena del socialista Andreu Crespí, que proposava substituir-la per la de ‘llengua catalana’. O de l’ús oficial de facto del català per part de l’Ajuntament de Palma en certs àmbits, com les intervencions en actes protocol·laris, la publicació de bans bilingües o amb la seva exigència per accedir a determinades places de funcionari. Tot plegat, d’una precarietat absoluta: a les Illes Balears no s’arribà a aplicar ni el denominat Decret de Bilingüisme a l’ensenyament.

Però potser l’aportació més original de la investigació (val a dir que matisada pel prologuista Jaume Vernet) rau en la identificació de la gènesi de la declaració d’oficialitat del castellà, que no es produeix explícitament fins a la Constitució de la Segona República, precisament com a reacció defensiva davant de la reclamació d’aquest estatus per a la llengua catalana per part del catalanisme polític. Una reconstrucció acurada del procés de reivindicació de l’oficialitat del català permet l’autor situar en 1881 l’ús més antic del terme llengua oficial.

Escribano ja ens havia avançat un tast dels resultats de la seva recerca en diversos articles publicats a Treballs de Sociolingüística Catalana o Recerques i sobretot en la monografia breu El conflicte lingüístic a les Illes Balears en la Segona República (1931-1936) (Lleonard Muntaner, ‘Panorama de les Illes Balears’ 43, 2017). Ara ho fa de manera completa amb aquest documentadíssim assaig que té origen en la seva tesi doctoral, de la mà de la mateixa editorial, en el núm. 5 de la col·lecció ‘Terra d’Argensa’, de ressonàncies llompartianes, en coedició amb l’Obra Cultural Balear.

Daniel Escribano: 'El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República.

Daniel Escribano: 'El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República.