Finalment, malgrat que no hagi acceptat la derrota, Donald Trump ja ha donat l’autorització perquè s’efectuï la transició. La poca munició que li quedava, si és que ni quedava alguna, ha esdevingut pólvora remullada. En els dies posteriors a les eleccions, mentre s’estava fent el recompte de vots, a causa de la congestió del vot per correu, se sentien comentaris de tots colors. Un dels més corrents era parlar dels amish, ja que una gran majoria es concentra a l’Estat de Pennsilvània, concretament en el comtat de Lancaster hi viuen uns 31 mil, que des de fa dècades és un dels Estats on es decideix el futur president dels Estats Units. En les anteriors eleccions, a Pennsilvània, Trump es va imposar a Hillary Clinton per uns 44 mil vots, entre els quals un miler i escaig pertanyien als amish, xifra insignificant, però que pot valdre unes eleccions presidencials, com va passar en el 2004 amb l’Estat de Flòrida que, per un marge de 537 vots, va donar la presidència a George Bush. Ara, a Pennsilvània, Joe Biden (96,7%) s’ha imposat a Trump (96,2%) per uns 34 mil vots, dels gairebé set milions que han anat a les urnes, on es jugaven 20 compromissaris. Arreu del territori dels Estats Units hi viuen uns 340 mil amish aproximadament, però en els Estats de Pennsilvània, Indiana i Ohio hi ha més de 100 mil i es multipliquen ràpidament. Es diu que la mitjana de fills per família és d’entre cinc i set, no per seguir o complir els preceptes religiosos, sinó més aviat perquè això significa més mans per ajudar a la casa i a les feines pròpies d’una granja, talment com passava fins fa poc a la pagesia. Generalment els amish no voten i realment són pocs els que ho fan, que amb el seu estil simple de vida, lligat a la terra i a l’oració, es troben lluny dels assumptes terrenals i de la mateixa política. Baldament hi ha associacions, com els Amish PAC, que pretenen capgirar la situació, mobilitzant-los perquè vagin a votar, sense massa èxit. Pel que fa a les campanyes electorals de demòcrates i republicans, sempre han volgut guanyar-se el seu vot per mitjà de promeses que al cap i a la fi han esdevingut fal·laces. Les enquestes ens han mostrat que el nombre de votants amish que ha anat a les urnes ho feien com a republicans i tan sols un percentatge ínfim ho feia com a demòcrates. Certament que són conservadors, però els valors que esgrimeix Trump no són pas els seus. A Trump li ha mancat sensibilitat, diplomàcia i habilitat per guanyar-se el sufragi dels amish, a més la imatge d’opulència que mostra, el menyspreu envers els altres i la seva violència verbal no té res a veure amb els valors i preceptes que defensen ells. Almenys Bush, en el 2004, va connectar millor amb ells des del moment que va transmetre uns valors cristians i això va ajudar al fet que molts amish anessin a votar. En conclusió, els amish que van a les urnes són l’excepció, no la regla.
Però, d’on venen els amish? Qui són? Per tal de respondre a la pregunta ens cal retrocedir en el temps i posar en marxa el rellotge en l’època convulsa de les guerres de religió que finalitzaren amb la Pau de Westfàlia (1648); tanmateix, les disputes al voltant de les creences i les consegüents vacil·lacions que provocaren les diverses Reformes, continuaren fins a mitjan segle xviii. La Pau de Westfàlia va portar una tensa tolerància religiosa, manta vegada difícil de mantenir, d’aquí la revocació de l’Edicte de Nantes (1685) d’Enric IV, i el resultat fou la persecució dels hugonots a França, que varen haver de fugir a correcuita —recordeu en aquest sentit la massacre de la nit de Sant Bartomeu a París— cap a Suïssa, Anglaterra i els Països Baixos. Les Reformes propagaven la llibertat de consciència i la interpretació individual de l’Escriptura, però també perseguien a altres protestants, considerant-los heretges. Això és el que va passar amb els anabaptistes, així anomenats perquè practicaven el rebateig dels adults que ja havien estat batejats anteriorment; vivien en comunitats, desestimaven l’autoritat secular i religiosa, eren pacifistes i, malgrat tot, foren un dels grups més perseguits d’arreu d’Europa. Aparegueren diverses branques dins de l’ala més radical i també moderada, els baptistes i els mennonites. D’aquests últims, que s’havien refugiat a Suïssa i Països Baixos, provenen els amish. La diferència més substancial respecte als mennonites, a més dels desacords rituals (celebració de la comunió dos cops a l’any i el lavatori dels peus), era la separació de tota influència del món. Per a evitar les persecucions els amish emigraren cap als Estats Units en el 1720, sobretot a l’estat de Pennsilvània, que havia declarat la tolerància religiosa. Fins avui han mantingut el mode de vida rural del segle xviii tot rebutjant els progressos de la societat moderna. L’ús de la tecnologia els està vetat (televisor, mòbils, telèfon, internet), també l’electricitat i el gas, tot i que hi ha excepcions. Tot passejant pels comtats de Lancaster, Somerset o de Holmes, és habitual creuar-se amb un grup d’amish amb vestimentes pròpies d’altres segles damunt d’un carruatge tirat per cavalls i que parlen entre ells el neerlandès de Pennsilvània; és a dir, alemany antic. Una majoria parla també, no cal dir-ho, l’anglès. A principis del segle xx mentre la societat nord-americana caminava cap al progrés, els amish quedaren ancorats en el passat, però amb uns valors que són ben necessaris actualment, com la humilitat, l’assossec davant les diverses circumstàncies de la vida, el rebuig a la vanitat i l’arrogància. La seva resistència és lloable, malgrat que hi ha hagut diverses concessions que han provocat el sorgiment d’altres comunitats amish més d’acord amb el món que els envolta.
La Bíblia és la seva principal font d’autoritat, de la qual fan una lectura literal. No tenen temples i el culte és privat i es realitza en cases particulars o en qualsevol altre lloc, creuen en el sacerdoci universal dels creients, però hi ha bisbes i predicadors. El seu estil de vida està dictat per una sèrie de normes (Ordnung), organitzant la vida entre allò que es pot fer i allò que és prohibit. Són totalment pacifistes com hem esmentat més amunt, no participen ni en la política ni en les institucions de justícia ni en l’exèrcit i volen la separació de l’església de l’estat. És una societat patriarcal. Són bons agricultors i artesans. Mantenen un ritme de vida molt saludable, cultiven els seus propis aliments i tenen cura dels seus ramats, porten una vida molt activa físicament, no fumen ni beuen i van a dormir una vegada el sol s’amaga en l’horitzó. Els joves barons tenen l’oportunitat quan compleixen els 16 anys d’experimentar la vida fora de la comunitat —que rep el nom de rumspringa—, o sia, explorar el món, abans de decidir si volen ser batejats i viure com a amish. No hi ha un temps determinat, pot durar el temps que un vulgui. La majoria torna en unes setmanes, mesos o, àdhuc, anys, sense ser rebutjats per la comunitat. Representa tot un viatge iniciàtic. Els homes, després de casar-se, es deixen la barba, però el bigoti ben afaitat, per així esborrar tot rastre militar, que era costum en aquest estament. L’àmbit de la dona és la casa i tot allò que l’envolta. Porten vestits modestos per sota del genoll, i una mena de còfia en el cap. L’emancipació de la dona amish del món patriarcal és lenta, va fent petits passos, però encara resta molt de camí a fer.
Els amish, que tornen a la palestracada vegada que hi ha eleccions, sempre han estat en voga tant en el món de la literatura com en el cinema. Com a mostra d’això, ara s’ha posat de moda les sèries que es comercialitzen a la plataforma Netflix, com la d’Unorthodox, que ens han transmès les experiències i vivències d’una jove jueva que pertany a un moviment ultrareligiós (hassídic) de temps ha i que topa amb el món modern, que ha evolucionat cap a altres formes de vida. És el xoc entre el passat i el present. Qui no recorda la pel·lícula L’únic testimoni (1985), que té com a protagonista principal a Harrison Ford com a inspector de policia i un nen amish, Samuel (Lukas Has), testimoni d’un assassinat. Aquesta pel·lícula, com la sèrie Unorthodox, intenten fer veure un món concret, però sovint es queden tan sols en els tòpics de sempre, uns clixés que romanen en la superficialitat de les coses. El mateix passa quan diem que els amish voten els conservadors quan són pocs els que ho fan.
