El popular creador de Mafalda, Quino, mort ara fa un parell de mesos, va crear un animal de companyia per a la seva protagonista, una tortuga, que li posà el nom de Burocràcia. En la primera vinyeta que surt, una amiga va a casa de Mafalda perquè té ganes de conèixer-la, però la tortuga està amagada dins de la seva closca. Aleshores Mafalda s’excusa dient que vingui un altre dia si vol veure-la. Això és una mica el que passa actualment amb les diverses administracions pel que fa a tramitacions i gestions, has d’anar-hi un munt de vegades perquè sempre et falta un document, alguna cosa que no va ser dita en el seu moment. «Però vostè no em va parlar que s’hagués de lliurar aquest resguard o pòlissa o declaració. Impossible que jo digués això, diu el funcionari, perquè no es pot fer el tràmit sense aquesta instància. Torni demà, si us plau, s’acostuma a dir», com si tinguéssim tot el temps del món, la qual cosa et provoca una sensació estranya, amarga, com si el teu temps no fos gens important. Precisament un amic meu, jubilat fa uns anys, ha pogut aconseguir finalment que un pou de la seva finca fos registrat després d’haver anat infinitats de vegades a la conselleria corresponent. La jubilació ha estat fonamental a l’hora de matricular el pou, ja que dia sí i l’altre també es presentava a les oficines per veure com marxava l’expedient, perquè a l’estar jubilat, deia, no tenia altra cosa a fer que molestar a l’administració. No era qüestió de papers, tot això ja estava en ordre, era simplement que un responsable o superior donés el vistiplau a l’assumpte. El fet és que després insistir tantes vegades i fer-se fins i tot pesat, finalment el gerent principal tot pitjant una tecla del seu ordinador va deixar resolt el registre del pou. Feia tants d’anys que havia anat al darrere d’aquesta diligència que en un segon, un simple segon, amb la pressió de la punta del dit mitger, es va solucionar d’una vegada per totes. Amb tot, hi ha infinitat de pous a tot Mallorca que encara esperen ser registrats i l’administració és lenta, molt lenta i, sobretot, poca gent per a gestionar-ho. Manca personal, es lamenten sovint; potser sí que manca personal, però cal posar-hi remei, i no seré jo qui dirà com s’ha de fer. Tot això ha quedat més agreujat amb la pandèmia de la covid-19, emprada com a subterfugi perfecte per a crear més morositat encara. En la web de la Seguretat Social, per exemple, quan vols demanar cita, és impossible aconseguir-la i si telefones és encara pitjor, ningú agafa el telèfon. I si alguna vegada tens sort, et contesta una veu mecànica, de robot, demanant-te que especifiquis el teu assumpte i a continuació et prega novament que formulis una altra vegada la pregunta, ja que no l’ha entès, fins que penges el telèfon cansat de tanta burocràcia. Una companya de feina em va explicar que el seu fill fa un temps va agafar un constipat molt fort, acompanyat amb una mica de febre, i va trucar al seu pediatre, ja que no es podia anar en persona al centre de salut si no era per un cas urgent, i el metge va demanar que l’infant es posés al telèfon i que tossis per tal de fer-ne un diagnòstic. Bé, fins a aquest extrem hem arribat. Els metges passen la consulta per telèfon i no veuen al pacient i sovint es planyen que no són pas telefonistes o recepcionistes. Ara passen un munt d’hores atenent als pacients per telèfon, de tal manera que sembla el consultori d’Elena Francis. Segons a quins llocs, fins i tot han tret les cadires obligant-te a fer les gestions dempeus, la qual cosa crea incomoditat en el moment de presentar els documents que has d’inscriure. A vegades en aquests llocs els administratius et miren com si et perdonessin la vida o com si diguessin quina paciència hem de tenir amb tots vosaltres.
Fa l’efecte, tot mirant el món, que avancem en tots els camps, tant científics com tecnològics que, certament, ens fan la vida més còmoda, segurament, però no vol dir que la faci més humana. En canvi, en l’àmbit de la humanitat, fem passos cap enrere, com els crancs. Només ens cal observar tot allò que està passant amb els immigrants en el moll d’Arguineguín a les Canàries, o aquells que s’ofeguen per la Mediterrània i tants d’altres que són rescatats per les ONG que per allà patrullen, sense trobar un port on descarregar-los, perquè la majoria de països es neguen o són reticents a acollir-los. Mentrestant la Comunitat Europea discuteix, una vegada i una altra, que s’ha de fer amb ells, talment com si fossin mercaderia, sense trobar mai el desllorigador que solucioni el problema. Manca generositat i si hi ha un país que els accepta, espera a canvi una recompensa, és el do ut des (dono si em dónes). Arribarà el moment que per dir bon dia!, o fins i tot quan es digui gràcies!, haurem de pagar. Pareix que ja no hi ha res gratis, tot té el seu preu.
La cantarella torni demà que sovint esgrimeixen algunes administracions, em recorda la sàtira de Mariano José de Larra (1809-1837), Vuelva usted mañana, dura crítica a la gestió pública d’un dels seus escrits més coneguts i que té més de cent setanta anys i que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut ni tan sols una coma d’actualitat i per això mateix, és més que recomanable tornar-lo a llegir. Ell parla d’un món hostil en el qual és gairebé impossible reconciliar individu i societat. En aquest Vuelva usted mañana, Larra crítica la deixadesa, la manca de civisme, la niciesa, la negligència, la insensibilitat, que ens fa veure com funcionen les coses en la nostra societat. D’altra banda, des d’un punt de vista, diguem-ne, més positivista o pràctic —segons el sociòleg Max Weber—, la burocràcia pot ser un bon remei davant el caos que provoquen algunes accions difícils de tramitar per a nosaltres. Els buròcrates tenen la funció de posar coherència i ordre a aquest caos. Per tant, demana un control legal, impersonal, eficaç i perdurable, que actuï de manera racional. Ara bé, aquí s’amaguen dues grans amenaces. La primera és que els funcionaris mai són responsables de cap acció, tan sols mantenen i perpetuen l’statu quo sense mai qüestionar-se si el que fan està bé o malament. La segona és que si hi ha alguna cosa que ha fallat sempre es pot donar la culpa al procediment o al sistema, sota l’argument que se seguien les normes establertes.
