Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Maradona versus Cata Corró (o el principi de divergència)

Per a les persones mitjanament informades, no serà una notícia fer-los avinent que Diego Armando Maradona va morir el passat 25 de novembre, a prop de Buenos Aires, a l’edat de 60 anys. Atesa l’atenció extrema —vessada d’excessos, com veurem— que li han dedicat els mitjans de difusió d’arreu, és pràcticament impossible no haver-se temut de la nova. En efecte, Maradona és mort. Els excessos de comunicació, emperò, vingueren acte seguit amb una estranya unanimitat. Per exemple, només com a exemple, alguns presentadors televisius argentins es trasbalsaren en directe i interromperen l’emissió en ser informats del dol i voler-lo transmetre als espectadors.

I encara més exemples: el decés de Maradona fou la notícia de capçalera al telenotícies nocturn de TVE durant vint minuts i després meresqué un especial d’una hora de durada. El programa d’esports vespertí de Catalunya Ràdio fou aquell dia monogràfic (tres hores). Als telenotícies de TV3 també fou la notícia més destacada de la jornada. La majoria dels diaris d’informació general del món —per no parlar dels diaris esportius— dugueren en portada una fotografia del futbolista argentí en plenitud vital acompanyada d’una generosa tipografia de comiat. Un bon grapat de televisions, entre les quals TVE, desplaçaren un enviat especial a Buenos Aires i informaren en directe des de la Casa Rosada —seu de la Presidència de la República Argentina!— on es vetllava el cadàver i on s’arreplegà durant llargues hores una immensa munió aliena al perill pandèmic (sembla que testimoniar el dolor per la pèrdua de l’astre ho justifiqués tot).

Maradona, com sabem, és mort. No cal repetir-ho. Ho sabem. Però la pregunta és si la seva mort ha fet embogir el món sencer de la mà d’uns mitjans d’informació guiats per un incomprensible afany per idolatrar una persona amb bastants més ombres que llums. El fenomen Maradona, el personatge complex i polièdric com pocs, la seva desmesurada transcendència pública, exigiria un estudi molt acurat per part de la psicologia i la sociologia. Ara i aquí diguem només que fou fill d’una casa humil i que els déus el dotaren com a ningú per jugar a futbol i esdevenir el millor jugador del món de la seva època (la dècada dels vuitanta del segle passat). Afegim-hi encara que era llest —no pas intel·ligent—, que era loquaç, ocurrent, que pensava, responia i actuava ràpid, dins i fora del camp, i que, potser, aquesta rapidesa explicaria, en el seu cas, la pregona incapacitat per a la reflexió. Un artista genial, així doncs. Més o menys, un Mozart o un Beethoven del futbol. Se’n sortí i ajudà els seus a sortir-se’n, i això està bé. De la mateixa manera que està bé que regalés a tanta gent la seva esplèndida creativitat i virtuosisme que expressava com ningú en un camp de futbol.

Però els mateixos déus —o potser que fossin uns altres— el crearen alhora irresponsable, feble davant l’adulació, desproveït de voluntat per prendre decisions d’un cert abast, inconsistent, mentider, banal i, sembla, procliu a cometre actes de violència contra les dones. Lliurat al consum de drogues dures i alcohol ja des dels primers moments en què sentí que l’èxit (de dia, de nit i de matinada) feia part indestriable de la seva vida, vinculat a la delinqüència organitzada —singularment, la màfia napolitana—, és gairebé un misteri indestriable entendre com podia mantenir les condicions físiques adients per continuar jugant a futbol (això, que és un altre debat, posa en relleu emperò la risible dedicació horària dels futbolistes professionals a la millora de les pròpies capacitats).

I com que no va trobar ningú, ni home ni dona, dels que afirmaven pertànyer al seu cercle més íntim que deixés de riure-li les gràcies i el posés davant l’evidència del propi fracàs personal, a Maradona li mancà el més mínim incentiu per canviar de rumb. Devia pensar que anava bé així com anava.Tanmateix, li pagà la pena? Al cap i a la fi, tan veritat és que triomfà com a futbolista com que es veié immers, sense forces o interès per posar-hi remei, en una dinàmica autodestructiva generadora de mals a les persones properes i llunyanes i, per descomptat, a sí mateix. Li pagà la pena? De qualsevol manera, convé reafirmar que els valors humans que transmeté al llarg de sa vida foren qualsevol cosa menys un paradigma.

El contrast, límpid com l’aigua clorada de la piscina que la sotmet a prova cada dia, el tenim en una mallorquina d’Inca que esgota els adjectius. Caterina Corró Lorente, Cata (Inca 1995), Premi Ramon Llull 2020, és una nedadora de primer nivell del Club Natació Sabadell que just fa uns quants dies ha guanyat nou medalles, dues de les quals d’or, en els campionats d’Espanya d’hivern celebrats a Castelló. Els seus èxits esportius tindrien el valor que tenen i, potser, ningú, fora dels més propers que saben la quantitat ingent de treball i sacrifici que comporta, li atorgaria una especial rellevància. Però el cas de Cata Corró és del tot diferent. Resulta que en el curs dels darrers tres anys (de març del 2017 a març del 2020) ha estat intervinguda quirúrgicament tres vegades d’un tumor cerebral benigne que es resistia a desaparèixer.

Res no ha pogut amb ella. Cap contratemps li ha resultat insuperable. Sentir-la parlar, veure la serena desimboltura amb què expressa els sentiments, les pors, els projectes, la determinació per superar tots els entrebancs que li surtin al pas, el coratge, l’amor a la vida i al treball constant, equival a una onada d’aire fresc que ens retorna la confiança en la humanitat. Cata s’entrena un total de vuit hores diàries en dues sessions que comencen a les 6.30h. Però això no ho és tot, perquè enguany cursa tercer de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Vol nedar, vol assolir més reptes, però també, diu, voldrà ser cirurgiana. Només qui hagi experimentat ser nedador de competició sap els extraordinaris esforços, gairebé agònics, sempre en el límit d’allò suportable, que reclama arribar i mantenir-se a l’elit dels coronats. Un dia i un altre dia, un darrere l’altre, sense repòs. Però què dir, què afegir, quan aquesta dedicació extrema, aquesta voluntat de ferro, es mantenen mentre la terra es mou sota els peus! Què dir quan, a més a més, aquesta extraordinària esportista cerca i troba temps, sense excuses, per estudiar una carrera universitària! Què dir!

PS: Ídols de fang o persones discretes i afables que escriuen la pròpia vida com si fos un poema èpic.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats