La desigualtat entre les classes socials espanyoles no deixa de créixer des de 2008. Un estudi de La Caixa anterior a la crisi de la covid-19 posava en relleu la pèrdua de pes de les classes mitjanes. Diferents comunicacions de la mateixa entitat, posteriors a la primera onada de la pandèmia, demostren que la situació s’ha agreujat durant aquests mesos.

Els efectes del crash financer de 2008 van minvar la classe mitjana, mentre augmentaven les denominades alta i baixa. Sense voler abusar de les dades, un adult espanyol ingressava el 2017 una mitjana de 18.100 euros anuals, uns 300 menys que el 2008, malgrat la recuperació de l’economia.

La classe mitjana, un invent posterior a la Segona Guerra Mundial, ha estat el garant de l’estabilitat a l’Europa Occidental. Un grup social majoritari, amb una situació econòmica amb algun problema per arribar a fi de mes, però amb accés a tots els productes de primera necessitat –llar, energia, alimentació...– i a alguns luxes –viatges, oci, electrodomèstics superflus...– apaivaga tota ànsia revolucionària.

A Espanya, el seu pes havia caigut en 3,7 punts percentuals abans de la tancada de l’activitat econòmica causada pel virus. Així i tot, en el conjunt de l’Estat es considerava que un 59,3% de la població s’integrava en aquest sector. Balears en té menys. Tan sols el 58%, només per davant de Galícia, Andalusia i Canàries.

Aquest mes de novembre, La Caixa ha analitzat quins són els col·lectius que més estan patint la crisi econòmica de la covid-19. En resum, «les persones amb ingressos més baixos s’han vist, en general, més perjudicades». Si es tracta de joves entre 16 i 29 anys, la situació és encara més greu. Si és un immigrant, pitjor. Si és algú que viu a Balears o Canàries, ho fa a comunitats «molt més afectades» que les altres.

Només les transferències des del sector públic han pal·liat la situació. La distribució dels ingressos salarials per grups de població era el mes de febrer la següent. El 10% de la població amb els ingressos més alts rebia el 29,8% dels doblers. El grup d’ingressos intermedis (40% de la població) rebia el 49,7%. Els de menors ingressos (la meitat de la població), sols el 20,5%. A l’abril, la situació era molt més greu. El primer grup ingressava el 34,5%, el segon el 55,5% i el tercer havia baixat al 10%. L’estudi demostra que les transferències del sector públic han reduït l’impacte, però no s’ha arribat a la situació prèvia a la pandèmia.

No importa qui governi aquest país. La dreta i l’esquerra hauran de treballar per augmentar el pes de les classes mitjanes. I no és senzill. Les dretes solen treballar en favor dels sectors més afavorits. Les esquerres, poques vegades aconsegueixen revertir la situació. La covid-19 no ajudarà a uns ni als altres, però mantenir apaivagades les tensions socials exigeix evitar que seguesquin augmentant les diferències socials.

I és arribada l’hora de justificar el titular. Lluís Felip I, rei dels francesos entre 1830 i 1848, va ser conegut amb dos malnoms: Rei dels Banquers i Rei de les Barricades. El primer perquè afavorí als més rics. El segon perquè arribà al poder en substitució de Carles X en un moment en el qual les classes populars patien una llarga crisi econòmica i es patia fam. També perquè va ser destronat per una nova revolució causada per una nova desfeta financera, política i moral.

Felip VI regna però no governa. Però convé que tengui clar que si els governants electes fracassen en la lluita contra la crisi econòmica, moral i política del país, el seu regnat estarà en perill. I que si s’ha d’entregar un cap per calmar al poble, fins i tot els partits que ara criden la seva lleialtat al monarca, no dubtaran en fer-ho.