Tribuna | Crits de «libertad» per a amagar els privilegis d’una minoria

La sessió del Congrés dels Diputats en què s’aprovà la nova Llei d’educació LOMLOE va acabar amb els diputats del Partit Popular, Ciudadanos i Vox pegant cops a les baranes dels seus escons i amb una cridòria exaltada de «libertad». Davant això, qualcú podria pensar que s’acabava d’aprovar una normativa que conculcava els drets de moltes persones, o que la nova proposta era un frau a la democràcia. 

L’atac que ha rebut i rebrà la nova llei per part de la dreta, dels sectors més conservadors catòlics i de les patronals de l’ensenyament concertat és brutal, amb acusacions gravíssimes de pretendre la «desaparició de l’escola concertada» i d’un atac mai vist al «dret de les famílies de triar a quin centre volen escolaritzar els seus fills».

La nova llei pretén posar fi a alguns dels privilegis que certs sectors de l’ensenyament concertat, amb la complicitat de qualque govern autonòmic, han posat en pràctica; com la cessió de sòl públic per a la construcció de centres privats. En aquest sentit, un diari com l’ABC publicava que l’expresident de la Comunitat de Madrid, Enrique Granados, cobrava 900.000 euros per cada col·legi concertat adjudicat. Contra això criden també aquests diputats dels Congrés? 

Un altre dels arguments que més repugna a aquests partits de dreta i als sectors més conservadors de l’ensenyament concertat fa referència a la desaparició d’un concepte de la LOMCE: la «demanda social». Abans, si a una determinada zona hi havia molta demanda a un centre concertat, malgrat haver-hi vacants a un centre públic proper, es podia augmentar l’oferta del centre privat amb més aules concertades; amb la creació de centres gueto. Com que un dels objectius de la nova llei és deixar enrere la segregació escolar, ha suprimit aquesta opció, que només beneficiava les famílies amb un nivell socioeconòmic acomodat. Un privilegi més que alguns pretenen amagar amb crits vergonyants de «libertad».   

L’STEI Intersindical considera que l’educació no s’ha de regir per l’oferta i la demanda com si fos un mercat, i que les administracions han de planificar la dotació d’infraestructures educatives suficients perquè puguin ser les famílies les que trien el centre que volen; i no que siguin els centres que facin això de manera encoberta, per exemple amb el cobrament de quotes «voluntàries», per mor de la congelació dels mòduls de concert a la qual l’Administració no ha respost.    

La qüestió de la religió catòlica a les aules és un altre dels «clàssics» cada vegada que s’ha aprovat una llei educativa estatal. Els contraris a la Llei Celaá consideren que es vulnera el dret de les famílies a rebre l’ensenyament segons les seves creences. Res més enfora de la realitat: qui vulgui estudiar religió ho podrà fer com sempre, però deixarà de ser una matèria avaluable. En aquest sentit, l’STEI Intersindical troba que la LOMLOE queda a mig camí; i que qualsevol religió ha d’estar fora del currículum escolar dels centres públics, sempre respectant el caràcter propi dels centres concertats.    

Crida molt l’atenció que tots aquests «profetes de calamitats» per a l’escola concertada no parlin de les condicions laborals de la gent que hi fa feina, que dia rere dia treu endavant el carro perquè els centres funcionin. Ni una paraula sobre els seus drets, un silenci ofensiu amb relació al nefast conveni col·lectiu que negocien... No hi ha prou crits per amagar uns privilegis de què han gaudit durant molt anys, a costa dels seus treballadors i de fer més gran la bretxa social entre l’escola pública i la concertada.