Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rafael Borrás

Neguits d’abans de la pandèmia

El Consell Econòmic i Social (CES) acaba de publicar la memòria de 2019. És, com cada any, una exhaustiva anàlisi sobre, com indica el seu títol, «l’economia el treball i la societat de les Illes Balears». Però aquesta fotografia que ens ofereix enguany el CES té un interès especial: És un retrat de la situació immediatament prèvia a la pandèmia de la covid-19. Un retrat de, entre altres coses, un creixement econòmic amb un cert alentiment (potser, el model d’excés d’especialització turística i dèbil diversificació econòmica té limitis intrínsecs?); infraestructures viàries amb una densitat i sinistralitat que -excepte que es vulgui seguir creixent en lloguer turístic de cotxes- no justifica la disbauxa asfaltadora i de rotondes; un deute acumulat autonòmic de 8.863 milions d’euros sense que, per cert, s’hagi complit el compromís de l’anterior legislatura d’auditar aquest deute; una economia social extraordinàriament feble, i una economia solidaria ni tan sols esmentada; un «Estat del benestar» manifestament millorable; serioses febleses en cohesió social com ho palesa el fet que convisquem amb més de 200.000 persones en risc de pobresa.

Tot plegat, cal observar-ho en un context del qual la Memòria del CES ens proporciona dades, però sense contextualitzar-les del tot. Val a dir que contextualitzar és polititzar i que, per tant, ha de ser molt mal de fer contextualitzar en un organisme en què ha de prevaler el consens. I, tanmateix, res ni ningú em pot privar de fer, si més no, dos comentaris de context, tot pensant en la polis, és a dir, en la ciutadania, i no només en les xifres:

1.L’any de les declaracions institucionals d’emergència climàtica, de la Vaga Mundial pel Clima del 27 de setembre, o de la inflació ad nauseam de la retòrica institucional sobre «sostenibilitat», resulta que a la Memòria del CES es pot llegir que «pel que fa als gasos acidificadors com als precursors de l’ozó i als d’efecte hivernacle, se segueix una tendència a l’alça», tant és així que no es varen complir els indicadors de la UE respecte a la reducció d’emissions. És políticament força preocupant que les institucions democràtiques impulsin polítiques de mel i sucre per afrontar el desafiament de la crisi climàtica.

2.Es presenten unes dades sociolaborals que, en termes neoclàssics, continuen batent rècords, però, com altres vegades he comentat en aquest espai, una cosa són les xifres, i una altra els neguits de les persones. En aquest sentit, més enllà dels guarismes, és incontestable que en 2019 -i en els anys anteriors-, mentre s’escurçaven les llistes de l’atur, s’allargaven les cues de les entitats de caritat, i dels serveis socials sovintejades com mai per persones amb ocupació, és a dir, el context sociolaboral va ser de pèrdua d’intensitat d’integració social del treball remunerat, i de precarietat estructural generadora d’una gran incertesa, entre altres coses, perquè, amb les Reformes Laborals de 2010 i 2012, el contracte indefinit ha deixat de ser sinònim d’estabilitat en perdre les característiques bàsiques de seguretat i, per tant, d‘indefinitut. Altrament dit, en paraules del professor Raúl Lorente Campos i de la professora Adoración Guzmán Hernández, «... la figura del contracte indefinit es presenta com un ‘camaleó normatiu’ que cada vegada es mimetitza més amb la [normativa] del contracte temporal» (Cuadernos de Relaciones Laborables, 36(1) 2018). Per tant, l’any d’abans de la pandèmia la caracterització sociològica -o, si es vol, la percepció social molt estesa- era la del neguit de no arribar a fi de mes, de no poder fer front a una despesa imprevista, la incertesa per la facilitat de l’acomiadament, o de veure’s de sobte afectat/ada per un Expedient de Regulació d’Ocupació.

Eren els neguits dels treballadors i de les treballadores pobres, d’aquestes, al menys, 192.509 persones (el 23% més que l’any anterior! ) que a les Illes Balears, segons dades de l’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) recentment publicades, tingueren un salari anual formal inferior al Salari Mínim Interprofessional (12.600 €), per la qual cosa, si eren joves, difícilment es podien emancipar, i si eren sustentadors d’una llar, els somiats ascensos socials havien esdevingut en necessitat d’ajuda dels serveis socials públics, o de les entitats de caritat.

Què ens contarà la Memòria del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears del 2020? Confesso el meu encuriosiment per saber si els efectes devastadors de la pandèmia envers la cohesió social provocaran alguna proposta (l’article 78 de l’Estatut d’Autonomia li encomana al CES fer propostes en matèria econòmica i social) per repensar el futur econòmic i social posant la vida al centre. En qualsevol cas, millor no esperar el novembre de 2021 per posar fil a l’agulla a una veritable transició ecosocial. És molt urgent repensar un nou contracte social (amb una Renda Bàsica Incondicional per a no viure un impúdic espectacle de caritat), i un escenari de justícia ecològica. En paraules de Joaquim Sempere, «l’única sortida racional que ens queda és l’aposta: davant la incertesa insalvable, apostar per la supervivència, la vida, la fraternitat».

Compartir el artículo

stats