Des de la indignació, amb amor

En parlava d’això amb un amic fa uns dies. L’explicació fàcil d’un home cap a la violència d’aquesta mena sempre és «però els homes que fan això són malalts mentals, no ens poden ficar a tots dins el mateix sac». No, clar que no tots els homes matarien a la seva parella - «vaja, això vull pensar!», li vaig respondre-, però sí que la majoria tenen la capacitat de trobar una excusa per evadir-se de la responsabilitat que, com a home i, per tant, privilegiat, té a l’hora d’acabar amb tot això.

«Series capaç de matar algú?», li vaig demanar. «No, clar que no!» «Però, i si aquest algú fes molt de mal o matés a la persona que més estimes del món, series capaç de matar-lo?» Silenci. «Sí...»

Ningú es veu capacitat de posar fi a la vida d’altri. No, si no és que hi té un bon motiu. A nosaltres, a les dones, ens castiguen, maltracten, invisibilitzen i maten perquè els homes se saben posseïdors de motius per fer-ho, perquè pensen, en resum, que som seves, i un pot fer el que troba adient amb les seves possessions. Això ja n’és un motiu, i és estructural.

Aquest sentiment, però, no és buit de contingut, i és causat per mil situacions quotidianes que el fan real i el normalitzen. La quotidianitat de les desigualtats accepta i disculpa la violència sistemàtica cap a les dones.

Perquè sí, perquè la violència no comença amb un assassinat. Comença amb un seguit de discriminacions consolidades socialment, tan normalitzades que són invisibles per aquell que no vol veure-les. I, sincerament, ja n’estic farta!

Farta de mai tenir l’edat adequada per fer el que faig, quan mai ningú no sospita si ell és massa jove o massa vell.

Farta d’impresentables que pensen que opinar del meu cul o els meus pits pel carrer m’ha de fer sentir afalagada. I és estrany que ells no s’hi sentin quan els hi mostr el meu dit del mig, perquè és (de) tot cor.

Farta de sentir que els carrers són sempre una mica menys meus que seus i que si em sent incòmoda és per haver-los transitat (a aquella mala hora, per aquell racó obscur, tota sola -o totes soles, que encara fa més riure). Sí, em fa riure que algú pugui entendre que anar amb un grup de dones sigui anar soles. Anar sola és anar sense ningú, no anar sense un home, per qui ho dubti... Per no parlar de l’èmfasi que li posen al fet d’anar sola, en lloc de qüestionar les actituds que em poden ser perjudicials.

Farta, sí, de donar explicacions pels meus desitjos, que poden ser tan comuns entre el sector masculí, però no entre el femení.

Farta de la doble discriminació que pateixen les dones trans. Totes les persones ens anem transformant al llarg de les nostres vides en allò que volem ser i sentim. Hem de tenir força plena per alliberar-nos de cadenes que ens fermen, i la societat i la legalitat ens hi han d’acompanyar. Per què viatjar a Turquia per millorar la cabellera és acceptable mentre no ho és transformar-se a través de la depilació i maquillatge? I per què és més dona una cis que es posa pit perquè vol que una trans que ho fa pel mateix motiu? Discriminacions fora, gràcies.

Farta que les hormones anticonceptives i amb mil efectes secundaris a curt, mitjà i llarg termini per jo siguin considerades la revolució de la sexualitat femenina. El preservatiu i l’avortament lliure i segur sí que ho són. Les pastilles i altres històries hormonals (tan nauseabundes i contraindicades per a la meva salut) tan reivindicades per alguns homes en favor del seu plaer, poden ficar-se-les per on vulguin.

Farta d’haver-me d’excusar per no tenir fills i no haver-m’ho ni plantejat. També d’insolents que troben que me’n penediré i després «serà massa tard».

Farta d’escoltar com ha de ser una bona mare i també de sentir que no hi ha res tan preciós com donar pit a un infant. Puc imaginar-me poques vivències més sacrificades que tenir algú enganxat a la mamella cada tres hores. Vols fer-ho? Preciós! No vols fer-ho? Idò preciós també! I ja que hi som, farta de gent mirant a un altre costat quan s’alleta una criatura. Els pits, als anuncis, una monada. Plens de llet... no deu ser tan excitant?

Eh, i què em dius del #FreeTheNipple? Què passa amb les xarxes socials que no permeten mugrons femenins? Ja em diràs curta, però costa d’entendre.

Farta de ser una feminazi per qüestionar o expressar el meu desacord amb tot allò establert. No vull dir que cada vegada que es produeix una violència masclista no em passi pel cap actuar violentament. Però sabeu què? Que no ens hem organitzat per capturar i exterminar sinó per educar i reivindicar.

Farta de llegir titulars que culpabilitzen les víctimes: «Ella lo abandonó y él, muy triste, decidió acabar con su vida». Farta, hòstia ja, de sentir-me culpable.

Farta de veure com és la pornografia qui ensenya estratègies sexuals a la nostra societat i que aquesta exerceix, de cada vegada més, una violència explícita contra les dones.

Farta d’haver de sentir que les dones prostitutes ho són perquè ho han triat. De veres penses que si poguessin obtenir el mateix sou amb una altra feina, decidirien seguir venent el seu cos a qui el volgués pagar? De veres penses que la majoria estan encantades de fer tota mena de perversions a qualsevol a canvi de doblers? El sistema capitalista, que aboca a les dones a les feines de cures i serveis de forma caritativa i feminitza la pobresa amb tasques de sous més baixos o fins i tot sous menors per les mateixes feines, ja s’encarrega que les dones que es prostitueixen no tenguin ni opció ni escapatòria.

I, mentre totes i cada una de nosaltres ens fartam d’una pua i altra, la societat redueix i ridiculitza les nostres queixes convertint-les en petits problemes superficials i aïllats de la resta i normalitza les actituds inadequades cap a les dones impedint així que puguem ascendir grupalment de categoria, a la categoria de persona, ben igual que ho són els homes. Aquesta assumpció impulsada per totes les petites social-violències masclistes acaba dotant els homes amb el poder de posseir-nos i destruir-nos amb el vistiplau de la comunitat. Si callam les petites injustícies, la bolla ens acaba arrossegant. Aturem-ho denunciant-ho tot i no tolerant cap mena de menyspreu. Amb sororitat, coratge i empatia. Contra la violència, coherència i defensa social. Perquè no, no volem ser superiors. Volem el mateix. Mateixos deures i mateixos drets. Fora haver de perdre el temps explicant el que ells no han hagut d’explicar mai.

No ajudem a normalitzar la violència. No en volem ni una menys.

Des de la indignació, amb amor.