El model escolar de l’Estat espanyol s’articula, bàsicament, en tres tipus de centres educatius: els públics, els privats i els concertats. Tots tres poden ser excel·lents o mediocres, però això no depèn de la seva naturalesa jurídica, sinó d’altres factors que ara no venen al cas, ja que avui voldria fer unes breus reflexions sobre l’escola concertada.
Quan parlam d’escola concertada ens referim als centres educatius privats, amb ideari propi, però sostinguts amb fons públics. En conseqüència, gratuïts per als alumnes que cursen en llurs aules els seus estudis, ben igual —en aquest punt— que als centres públics. Són, per tant, col·legis sorgits de la iniciativa privada, sovint d’origen religiós, encara que no sempre.
La seva importància resulta difícil d’exagerar, ja que un de cada quatre nins escolaritzats a Espanya ha triat, lliurament, un d’aquests col·legis per fer els seus estudis. Llibertat que molts d’ells no haurien tingut si no hi hagués el concert que fa gratuït l’ensenyament, ja que si fossen privats, per raons econòmiques òbvies, les famílies de classe baixa s’haurien vist forçades, amb gust o per la força, a dur els seus fills a l’escola pública. Dit de forma més clara, l’educació concertada permet la llibertat d’elecció educativa a les famílies amb pocs recursos. Si aquests centres concertats no existissin, la possibilitat d’elecció estaria condicionada a la renda.
