És un error tornar als llocs que hem idealitzat en el nostre record. Sovint ens enduim un disgust. La Mola, al port d’Andratx, era en la meva memòria un indret on admiràvem el comiat diari d’un sol que desplegava la seva paleta de colors vermells i taronges. Asseguts damunt unes roques li dèiem fins demà i ens entraven ganes de fer mamballetes, com fan les males companyies de Joan Manuel Serrat a trenc d’alba. A la dreta, teníem la Dragonera. A l’esquerra, la immensitat de la Mediterrània.

Fa uns dies hi vaig tornar. Mai no ho haguera fet. Damunt les roques que ens servien de seient s’hi ha aixecat un edifici amb una vintena d’habitatges. Sense ànim científic, cont una quinzena de llinatges centre o nord-europeus, un xinès i un molt mallorquí. L’única possibilitat d’admirar la posta de sol són uns pocs metres quadrats devora el far que ens ha deixat l’Autoritat Portuària que ara presideix Francesc Antich.

Si no maleeixes tant progrés i decideixes observar l’espectacle celestial, ho faràs entre reixes de dos metres o més d’alçada. Abans d’arribar a la gàbia de les feres has de travessar un passadís amb concertines. Sí, concertines, aquest «filat extensible espinós o de fulles tallants que es col·loca al capdamunt d’un mur com a tanca de seguretat», que hem vist a Ceuta o Melilla per evitar l’arribada d’immigrants. La diferència és que a la Mola són concertines anti residents.

El Port d’Andratx és un desgavell urbanístic i ecològic. És paradigma de la «balearització». Allà hi ha florit com a pocs altres llocs de l’illa la llavor de l’especulació i la corrupció. La força de la insensatesa es manté després de quaranta anys de democràcia municipal i de dècades de denúncia del model. Basta veure l’immens forat recentment obert poc abans d’entrar dins la zona urbana.

Alguns consideraven perpetu el model de la Mola, consistent en esprémer el territori fins a la darrera gota. Habitatges de luxe de molts metres quadrats i piscina per a xeics del petroli, russos enriquits per la desfeta del comunisme, alemanys de sempre o britànics, no importa si són «brexiters» o no. Apartaments luxosos per a una classe mitjana alta. Ports esportius cada cop amb més capacitat. Un aeroport que només pensa a augmentar la seva capacitat operativa. Pisos pastera per a servents de totes les nacionalitats.

Un virus diminut ens ha portat de les quotes més altes del Producte Interior Brut a la cua. Un any perdut, el 2020. Un any més que dubtós, el proper. I la recuperació ajornada, segons els estudis bancaris, fins al 2022... o 2023.

Malgrat això hi ha qui defensa que aquest haurà de ser el model de la recuperació. Més és la paraula clau. Més ciment per a alimentar el sector de la construcció. Més turistes per a omplir hotels, apartaments, cases rurals i oferta il·legal. Més habitatges de dubtosa qualitat per allotjar a milers de treballadors de temporada.

En qualsevol cas, ningú cerca un model alternatiu. Tal vegada no existeixi. O no sabem trobar-lo. O, el que és més probable, hem arribat tan lluny en el monocultiu turístic que ja no podem fer anques enrere. Així, sols ens quedaria l’opció d’una fuita cap endavant vers un futur distòpic. Perquè vindrà una propera crisi vestida d’economia, de salut o de conflicte bèl·lic geogràficament proper i tornarem a plorar aquest model depredador del territori. Aquest que elimina els paradisos oberts i protegeix el ciment amb filferro... i millor si és de concertines.