Aquests darrers dies el conflicte congelat del Sàhara Occidental torna a aparèixer en els mitjans de comunicació, precisament perquè després de quasi 30 anys, el conflicte s’està reactivant.
L’alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario es va signar el 1991 sota la condició de celebrar un referèndum d’autodeterminació. Seguidament es va desplegar en el territori la MINURSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) amb un doble objectiu: preparar la consulta i supervisar l’alto el foc. L’any 2020 la població sahrauí segueix esperant sense esperança l’anhelat referèndum, però després de 30 anys d’espera, i arran de la violació de l’alto el foc per part del Marroc, se’ls hi ha acabat la paciència.
Oblidats per la comunitat internacional i, fruit de la desesperació al certificar que l’statu quo continuarà sine die si no actuen, pareix que ha arribat el moment en què el Front Polisario ha decidit reprendre la lluita armada. Aquesta tornada a les armes és, sense cap dubte, un fracàs estrepitós de la inoperància de Nacions Unides per aplicar una solució justa i pacífica a la qüestió sahrauí. Al fracàs cal sumar-hi de manera destacada a Espanya (autoritat administrativa del Sàhara Occidental) que a part d’haver comès una il·legalitat al transferir el territori al Marroc i Mauritània, no només no ha intentat esmenar aquest error històric, sino que a la pràctica i per interessos nacionals propis (pesca, control migració, control flux de drogues, lluita antiterrorista, etc.), s’ha posicionat més del costat marroquí. Igualment França, país aliat del Marroc que maneja un doble estàndard quan es tracta del respecte de la legalitat internacional i dels drets humans a l’interior del seu país i que, en canvi, no aplica a la seva política exterior a l’Àfrica (Françafrique).
I és que la legalitat internacional no serveix si no s’aplica: a tots els efectes i segons diferents resolucions de Nacions Unides s’evidencia que el Marroc és un estat ocupant i que el Sàhara Occidental és un territori pendent de descolonització (està inclòs entre els 17 territoris del Comitè de Descolonització de Nacions Unides). Igualment, diverses resolucions també reconeixen el dret d’autodeterminació del poble sahrauí i al Front Polisario com un moviment d’alliberació nacional. Alhora i paradoxalment, el rei del Marroc, el govern marroquí i gran part de la seva població saluden la causa palestina mentre s’apliquen part de les polítiques d’ocupació d’Israel en el Sàhara Ocupat.
És molt clarificador que la comunitat internacional només presti atenció a aquest conflicte enquistat en el moment en què augmenten les tensions. El missatge està clar pels sahrauís: han de fer un pas endavant per buscar una sortida al conflicte. És tant trist com real, però desgraciadament sembla que, ara com ara, l’única alternativa que els hi queda és la lluita armada. Marroc és el primer culpable per ocupar de forma il·legítima el territori, però Nacions Unides, Espanya i França, també són corresponsables. I en aquest context es plantegen les grans preguntes que marcaran l’avenir del conflicte: canviarà l’actitud de Nacions Unides i del govern espanyol?, es posicionarà Unidas Podemos de forma contundent per influenciar al seu soci de govern, i conjuntament defensar la legalitat internacional i assumir responsabilitats històriques?, fins a quin punt s’implicaria Algèria en el conflicte?, fins on està disposat a arribar el Front Polisario? I el Marroc?
He estat dues vegades als campaments de refugiats sahrauís a Algèria. La primera vegada el 2004, per un període d’una setmana, ja que tenia interès per conèixer la situació de primera mà. La segona vegada el 2011, durant quasi un any, com a cooperant. Entre aquests dos períodes vaig percebre un canvi, i no era altre que l’augment de la fatiga provocada per l’espera i la progressiva pèrdua d’esperança de tornar algun dia a la seva terra. Els joves, aquells que no havien conegut la guerra, empenyien i pressionaven al Front Polisario per reprendre les armes. Els majors, aquells que coneixien les conseqüències de la guerra, eren més reticents. Però ambos grups coincidien en què si la guerra esclatava estarien preparats per alliberar el seu territori. Les conseqüències de la guerra varen dividir el poble sahrauí en diverses realitats: refugi, exili i permanència en el territori ocupat. Mentrestant, el Front Polisario ha buscat durant dècades una sortida pacífica. La persistència de l’ocupació marroquina i la inoperància de la comunitat internacional poden tornar a ajuntar totes aquestes realitats per buscar un destí comú, una solució justa, un país on habitar.
Esperem que aquesta situació es resolgui ràpidament i sense víctimes. Esperem que la comunitat internacional no torni a fer tard i pressioni al Marroc per celebrar el referèndum pactat.
Tota la solidaritat amb el poble sahrauí. Un poble germà.
