Fa quatre anys, el relat d’un anti-heroi de còmic que, gràcies a l’ajuda espúria dels russos, havia aconseguit sabotejar el sistema democràtic dels Estats Units no només era versemblant, sinó altament reconfortant per a tots aquells que, en lloc d’analitzar les causes de la desfeta, s’estimaren més assenyalar la curtor dels milions d’americans frustrats i sense estudis que havien caigut en la trampa. A hores d’ara, quan ja és una evidència incontestable que aquells milions de votants no eren una massa incauta, sinó ciutadans convençuts de que, malgrat tot, Trump és qui millor representa les seves inquietuds i interessos, pot ser ha arribat el moment d’analitzar la situació des d’un altre punt de vista.

Tanmateix, tant si el que cercam són explicacions immediates, com quedar exonerats de tota responsabilitat, concentrar la raó de tots els mals en un sol individu és una temptació recurrent. Presentar Hitler com una encarnació diabòlica és molt més plaent que no haver d’assumir les raons per les quals els alemanys el votaren massivament i la resta del continent mirà cap a una altra part quan les seves atrocitats ja eren molt més que un rumor. Donald Trump és un frívol, un mentider, un misogin i un racista, fins i tot un dirigent temerari que ha jugat amb la vida de milions d’americans amb la seva no-gestió de la pandèmia. El fet, però, és que mig país està disposat a votar-lo. Per això, seguir centrant l’atenció en les excentricitats del personatge i seguir caricaturitzant els seus seguidors serà un impediment a l’hora de realitzar un diagnòstic correcte.

L’espectacle final d’aquests dies evidencia el preocupant nivell de degradació institucional que s’ha assolit durant els darrers quatre anys. La qüestió és si, a la vista dels resultats, és correcte seguir assenyalant Trump com a causa d’aquesta degradació o si, per contra, ell és només l’efecte d’una degradació anterior i molt més profunda. Quants milions d’americans ja no es senten representats pels partits i pels sindicats, protegits per les institucions públiques ni reflectits en els temes i debats que els mitjans de comunicació tradicionals marquen com a prioritaris? Els efectes secundaris de la globalització, l’amenaça de la robotització i una desigualtat social de cada dia més accentuada són un planter de frustracions que explica, en part, aquesta crisi de representació. Trump no té raó, però els seus votants tenen raons. Tot i això, molts insistiran en menystenir-les i en menystenir-los. Són els que diuen que volen salvar la democràcia.