1. ‘Expiación, más allá de la pasión (Atonement). Pel·lícula dirigida per Joe Wright l’any 2007. La clau –una de les claus– és el permanent ressonar, amb intensitats i ritmes diversos, del teclat de la màquina d’escriure d’una escriptora precoç que se sent menystinguda. Una història d’amor frustrat per la perversió i la refinada crueltat d’una adolescent somiadora que conspira fins a l’extrem per tractar de tocar un cel que no havia de ser seu. Les visions oníriques es barregen amb el món real que pot ser que també sigui un món oníric, un món que s’escrivia a mesura que els esdeveniments passaven (o al revés). Al final, un gir argumental brillant i sorprenent que referma l’egoisme destructiu de l’escriptora esdevinguda una adulta incapaç de repensar sense paranys la pròpia vida.
2. ‘Marianne y Leonard: Palabras de amor’ (Marianne & Leonard: Word of Love). Documental dirigit l’any 2019 per Nick Broomfield. Leonard és el cantant Leonard Cohen i Marianne la seva companya durant un llarg temps ple d’intermitències i dolor. Sembla que les drogues ho posin tot a prova: del cel a l’infern amb un trànsit durador pel desert de la incapacitat per prendre decisions de cert abast. L’illa d’Hydra o la metàfora d’allò que es podria sintetitzar com el refugi dels artistes anglosaxons fills de casa bona entestats a trobar la creativitat entre els paradisos artificials, els retirs espirituals i l’alliberament sexual. I què fer de l’amor? Anades i tornades sense rumb per acabar al cap dels anys al mateix lloc de sortida. Llàstima de les víctimes, sempre presents, com el petit fill de Marianne. Com la mateixa Marianne, que hagué d’esperar a morir per assabentar-se que havia estat l’amor de la vida de Leonard [Potser és cert que els artistes no volen, no saben o no poden estimar: només necessiten muses per inspirar-s’hi. Potser].
3. ‘La edad de la inocencia’ (The age of Innocence). Dirigida l’any 1993 per Martin Scorsese. La conservadora, tancada i matriarcal societat novaiorquesa del darrer quart del segle XIX contempla una història d’amor en una única direcció. Michelle Pfeiffer, vaporosa i distant, sedueix amb la tècnica de deixar-se seduir, juga amb un amor que les convencions socials i el mateix desamor frustraran. Ell, Daniel Day-Lewis, un advocat covard, incapaç de determinar-se en un sentit o en un altre, serà la víctima d’una obsessió inguarible que perdurarà tota la vida. I la tercera en discòrdia, Winona Ryder, silent però activa mestressa de la trama, se sap el vèrtex d’un triangle que impedeix aflorar els sentiments.Al final del trajecte,anys endavant –ja massa anys endavant–, ni ell s’atreveix a provocar un rencontre, ni ella considera necessari guaitar des del balcó per convidar-lo a pujar amb un lleu gest de la mà (ni la més mínima concessió a la pietat ni a l’evocació del temps definitivament esvaït). Els trens, a la vida, passen quan passen. Ni més tard ni més prest.
4. ‘La noche de la iguana’ (The Night of the Iguana). Dirigida l’any 1964 per John Huston a partir d’una obra teatral de Tennessee Williams. Com a la mateixa existència de cadascú, unes parts són comèdia i unes altres, drama. A vegades, emperò, els ingredients es barregen i són mals de destriar. L’alcohol, el desequilibri, la passió, el puritanisme moral, la poesia... es fan presents. Burton s’enamora d’una dona que no el corresponia (Deborah Kerr), que constituïa justament el seu contrapunt, i la dona que l’estimava (Ava Gardner), només la volia fer servir com a refugi, com a darrer recurs quan la desesperança el superava. La mateixa desesperança que aflora quan ell li proposa, a qui estima de debò, de viatjar junts(per la terra, per l’aire, pel mar, per la vida...). No aniria bé, li responen, i aviat tot dos ho tocarien amb les mans.
5. ‘Ida’. Dirigida l’any 2013 per Pawel Pawilowski. Ida, una novícia òrfena a punt de professar (obediència, castedat, silenci) com a monja, és reclamada per una tia seva alcohòlica, jutgessa,amb dubtes existencials, per dir-ho d’una manera senzilla. Es tracta, totes dues juntes, d’anar a la recerca d’un passat de mort que, a mesura que es palpa,ens transporta a un present d’abandó i solitud. Sense desprendre’s gairebé de l’hàbit novicial, Ida descobreix, a ritme de saxo i amb melodies italianes dels anys seixanta de fons, allò que li havien dit que havia de descobrir. De ben segur que esperava que l’amor fos una altra cosa diferent de la inexpressiva companyia, de l’abraçada insubstancial i fugissera d’un jove diletant incapaç de pronunciar les paraules que Ida volia sentir (només es tractava d’això, d’unes paraules, potser d’una única paraula). Alguna cosa, al cap i a la fi, que fes despertar la passió. I si ens anem de viatge junts –sempre els viatges com a punt de partida quimèric d’una nova vida–, després què? I si tenim fills, després què? I si ens comprem un cotxe i una casa, després què? Entre el buit i la planura infinita sense horitzó, convindrà molt més triar l’aixopluc sota el sostre protector del convent acaronada per les salmodies dels gregorians. I pel silenci de neu darrere els vidres entelats de nostàlgia.
6. ‘Los cuatrocientos golpes’ (Les Quatre Cents Coups). Dirigida l’any 1959 per François Truffaut. Antoine Doinel, de 14 anys, o el destí marcat per l’infortuni de la manca d’estima d’uns pares pels quals Antoine únicament representava una nosa. Antoine, endurit, només vessarà una llàgrima quan vegi passar davant els ulls els enfosquits carrers de París que no tornarà a veure en molt de temps. El mar, inexplicable mar, inabastable mar, símbol de la llibertat perseguida, serà un mar opac i procel·lós. Tanmateix, quan hi arribi al final de l’escapada, es trobarà perdut i solitari a anys llum d’una felicitat que només podia intuir que existís [Una curiositat: el film acaba en una platja, amb el rostre esmaperdut d’Antoine emmarcat per un cel gris. La censura franquista no podia acceptar aquest acabament que suggeria un futur sense esperança pel jove i un fracàs col·lectiu, i afegí, fora de guió, una veu en off que indicava que passats els anys s’havia rehabilitat i integrat socialment. L’enyorat Luis Eduardo Aute explicà, a la seva cançó Cine, cine, aquesta impostura, però també la coincidència dels censors amb la vida per venir d’Antoine].
7. ‘La última noche’ (25th Hour). Dirigida l’any 2002 per Spike Lee. Abans d’entrar a la presó amb una condemna de set anys per tràfic de drogues, Edward Norton s’acomiada dels amics, de la família i del seu hàbitat de relacions amb el transfons gris de Nova York on el riu (de la vida) flueix. La lleialtat immerescuda que es paga molt cara, els silencis culpables dels que el volien bé (li hauria d’haver dit que havia esguerrat el camí, però no ho vaig fer...), els codis de les trames delictives, el joc brut de la policia, els amics de sempre que t’acompanyen fins al final i un pare que voldria recuperar un temps definitivament perdut. Què dir a les portes de la presó a un amor del qual s’havia desconfiat de forma injusta? Lliurar-li el millor regal: no m’esperis perquè quan surti jo no seré el mateix. Ni tu tampoc. Tal vegada faltava afegir: no m’esperis perquè he dubtat de tu.
