Tot i que per a mi no era gens nou, em vaig convertir en un addicte dels escacs arran de la pel·lícula El setè segell (1957) del director suec Ingmar Bergman, ja que tot gira entorn d’una partida d’escacs entre el cavaller Antonius Block que havia retornat de les croades i la Mort. El tracte és, que si guanya, salva la vida i, de retruc, saber que hi ha més enllà de la vida. La Mort accepta el repte. Ambientada en la Suècia de mitjan segle XIV, en una època decadent i apocalíptica, on la pesta negra feia estralls entre la població europea i la mort era present arreu, transcorre el film. És un món de caminants que irremeiablement ronda l’ombra de la mort, tan sols una família de comediants no segueix el mateix camí de la resta, uns joglars que s’orienten per la saviesa popular i que cerquen una vida més senzilla. Antonius es topa amb ells i queda sorprès per la sensació d’innocència, la joia i la pau que desprenen els seus integrants, la qual cosa, li provoca un gran benestar. Aleshores decideix distreure a la Mort amb la partida, perquè puguin fugir del final que espera a tot el grup que va amb el cavaller. La temàtica de Bergman és recurrent, no ens podem sostreure d’ella: soledat, silenci, bogeria, incomprensió, desesperació davant la mort. En fi, els existencials que sempre ens acompanyen o la dificultat per trobar certeses metafísiques. Els estudiosos del cineasta suec diuen que la inspiració del cavaller jugant amb la Mort, els flagel·lants i la dansa de la mort, les va extreure d’algunes pintures gòtiques que es trobaven a la volta de l’església de Täby (ciutat que pertany al comtat d’Estocolm) i que són de l’artista del segle XV Albertus Pictor.
Vaig aprendre a jugar a escacs a l’escola, millor dit, a saber moure les peces gràcies a l’atenta mirada d’un mestre que durant el temps del pati, com a alternativa al futbol i al bàsquet, ens oferia la possibilitat d’aprendre un joc de tauler, com era els escacs. Amb El setè segell em vaig endinsar en la seva psicologia, a pensar en les possibles jugades d’atac, sense descuidar la defensa, a estudiar al contrincant atentament en virtut dels seus moviments, a no precipitar-me davant una possibilitat que es presentava aparentment fàcil, a ser pacient i disciplinat. Ja el deia l’historiador romà Titus Livi que qualsevol esforç es torna lleuger amb l’hàbit. Més endavant, deixada l’adolescència, vaig corregir les obertures –fonamentals a l’hora de començar una partida–, i a jugar millor amb els cavalls, però vaig perfeccionar el moviment dels peons, que són molt valuosos i que sovint són relegats a peces inferiors. Una bona infanteria, ben arranjada en el tauler, és essencial per a un bon atac. Potser allò que més m’ha ajudat és aprendre dels errors, a tornar a aixecar-me després d’una partida perduda. Realment estic d’acord en considerar els escacs un joc divertit, un esport competitiu i exigent, i a partir d’un cert nivell, un art. Efectivament, un art que exigeix: coneixement, esforç i paciència per a aconseguir promoure les nostres habilitats cognitives; a aquestes tres afegiria també: concentració i silenci.
El joc és un dels elements que configuren la nostra cultura, acompleix una determinada funció social –cohesió grupal i socialització–, sense oblidar el seu aspecte pedagògic i educatiu. El joc forma part del nostre imaginari col·lectiu, ens ajuda a alliberar-nos de les tensions acumulades i de l’energia subjacent que provoca la fressa social, amb uns trets característics: competició, repetició, entreteniment, etc. Al principi els escacs, que prové probablement del joc «xaturanga» (tipus de formació en batalla en un tauler de seixanta-quatre caselles), que es practicava a l’Índia allà pels volts del 570 de la nostra era comuna i que és mencionat en l’epopeia Mahabharata, era un joc més vinculat a l’atzar que a l’estratègia o la tàctica. A la llarga l’atzar es perd o deixat de banda, i guanya força l’estratègia cognitiva, que permet establir comparacions, analogies, parentius i correspondències, acompanyats per una prolífera memòria. La seva lògica, la manca d’atzar i l’estratègia de l’engany comminen a pronosticar un desenllaç incert. Endemés, cada jugada és una baula que forma part d’una cadena que té conseqüències, podríem dir que un petit error al principi és el gran error final, que pot desbaratar tota una partida. Deixem de banda les llegendes que circulen sobre el naixement dels escacs, per recordar que foren precisament els àrabs que l’introduïren a Europa per la península Ibèrica i els primers a escriure tractats relatius a aquest joc. Ja en El llibre dels jocs, del rei Alfons X el Savi (1270), es recull el primer manuscrit europeu referent als escacs. Actualment, fent un salt en el temps, la Federació Internacional d’Escacs (FIDE en francès) és l’organisme internacional més important que existeix i que connecta les diverses federacions nacionals, en regula el reglament i calcula el sistema de puntuació (anomenat «Elo») dels jugadors. Ara s’està treballant perquè esdevingui un esport olímpic. D’altra banda, quan Garri Kasparov va dir que els escacs eren una barreja d’esport, guerra psicològica, ciència i art, va afegir, malauradament, que eren àrees que pertanyen només als homes. Fou l’hongaresa Judit Polgár, entre altres dones, que li va demostrar que estava equivocat. Va arribar a ser Gran Mestra a l’edat de 15 anys i va aconseguir la posició 9 del rànquing mundial segons la FIDE en l’any 2005. Al darrere de tal afició es troba el seu pare Laszlo Polgár, pedagog, que va educar les seves filles Zsuzsa, Zsófia i la mateixa Judit, havent-hi com a punt de referència els escacs, amb la finalitat de demostrar que qualsevol infant pot arribar a assolir grans èxits. Totes elles, com hem vist en la Judit, han sobresortit en els escacs amb escreix.
Davant l’augment desorbitat de les noves tecnologies i la toxicitat que produeix en la Generació Z, els nascuts entre els anys 2000 i 2010, sense cap control i sedàs, demana repensar-se el seu ús des de l’àmbit educatiu i familiar. Un professor o professora, com esmenta Jon E. Illescas, no és un col·lega dels seus alumnes, sinó algú amb més experiència i coneixement en la matèria que ha de ser respectat no només per coacció (el càstig, que sempre seria l’última carta a jugar), sinó per una mescla de competència professional i passió en la seva labor pedagògica que genera admiració. El procés d’aprenentatge passa per la bona ensenyança i la bona educació. Extreure els joves de les pantalles digitals és tot un repte; tanmateix, val la pena treballar-hi. Els escacs com a eina educativa, comprèn aspectes cognitius, ètics, creatius i emocionals. Contribueix a la memòria visual, a l’experiència i a la imaginació. És, per tant, útil per a la maduresa intel·lectual de l’infant i augmenta la creativitat. Es juga en silenci, és l’amic invisible de tota partida, entotsolat amb els teus pensaments i decisions, que afavoreix la concentració, silenci que només pot ser trencat quan es diu «escac i mat». El silenci, sinònim de concentració, és positiu en el rendiment escolar. Els escacs ajuden al pensament reflexiu, estudia les jugades abans de produir-se, fins i tot, presenta diverses opcions conforme als moviments del contrincant, i augmenta la capacitat d’atenció. Fomenta certes habilitats, com les numèriques i les organitzatives, a més de les socials. Emfatitza la responsabilitat personal dels actes i acceptar les seves conseqüències, demana hàbits de concentració, esforç i raonament, que ens seran útils després en tots els àmbits de la vida. Si la finalitat és guanyar, potser el més importat és reconèixer amb honor la derrota, atès que és un esport competitiu, per això cal treballar els nostres fracassos i conflictes amb mecanismes que ajudin a controlar i regular les emocions. No és permès parlar, peça que es toca peça que es mou, no podem mostrar eufòria o frustració, si hom abandona la partida, l’ha de fer amb dignitat, fent caure el rei o donant la mà a l’adversari. Més tard ja analitzarem els errors de la partida. Per tant, els escacs activen les diferents habilitats intel·lectives amb la finalitat d’esbossar estratègies que condueixin a la victòria. Fomentar els escacs en les escoles és una iniciativa cada vegada més atractiva i que molts la porten a la pràctica, ja que millora les habilitats de l’alumnat i el rendiment acadèmic per mitjà de l’atenció, el temps invertit, la memòria, la visualització de les possibles jugades, sense moure les peces del tauler, el que s’anomena en l’argot escaquista, partides «a cegues» o «a la cega». En el relat de Stefan Zweig Novel·la d’escacs, el Sr. B, detingut per la Gestapo i aïllat en una cel·la, roba un llibre que no és altra cosa que un repertori de partides d’escacs, una col·lecció de 150 partides de mestres famosos. Aleshores, malgrat la desil·lusió inicial, aprèn mentalment totes les partides comprovant-ne les lletres corresponents a les columnes i les xifres de l’1 fins al 8, que combinades amb les files permeten establir la posició de cada peça en el transcurs de la partida fins al punt de jugar de memòria i sense cap mena d’esforç totes les partides del llibre. Això és jugar «a cegues». En els escacs encara no hem parlat del temps. Cal ensenyar a jugar amb el rellotge. És important saber gestionar el temps, ja que en els escacs es mesura el temps que cada jugador fa servir per pensar les seves jugades i moure.
