Manela Gallego Ruiz. Palmanyola.

Qui t’havia de dir a tu, querubí de fang, de mirada enigmàtica, tribut de l’aigua, fidel guardià de la paret a on t’allotjaren, petita peça de material rústic, de poc valor econòmic però de vàlua inestimable per les persones que te recorden. Implorant al cel, sempre agraït per la feina encomanada; que te farien desaparèixer sense fer renou (primer el teu cap, llavors el teu cos) ara fa ja catorze anys. Qui t’havia de dir a tu, imatge insignificant, feta d’aigua i terra, cuita al forn fins tenir forma, que hi hauria tantes persones que te recordarien, que mourien cel i terra per saber a on marxares, que amb poques esperances de recuperar-te, te farien un homenatge recreant una imatge fidedigna a la teva, a la teva postura, a la teva actitud, a la teva presència, a la teva mirada, pregant al cel igualment per la gràcia novament atorgada. Qui ens havia de dir a nosaltres, usuaris i observadors, de la que fa temps fou una meravellosa finca, amb uns jardins envejables , que ara malauradament ja no ho són, que toparíem amb una Administració que no te vol retornar el lloc que te mereixes, que no admeten la teva rèplica, perquè no ets tu. No poden acceptar imitacions els mateixos que menyspreen originals, que no són capaços de cuidar i protegir el que tenen en custodia.