La setmana passada va morir Ignasi Pinya, botiguer incombustible i darrer supervivent d’un Passeig des Born que ja és història. Regentà durant dècades una petita tenda d’articles de cuiro i bijuteria anomenada Buen Gusto. Va ser testimoni privilegiat i puntal d’un Born que no s’havia transformat encara en la impersonal «milla de oro», d’una ciutat feta a escala veïnal, on els comerços familiars no eren arraconats per franquícies redundants ni per gelateries o forns de cartró pedra. Ignasi es va jubilar als vuitanta-cinc anys; la seva resistència era un gest inconscient d’heroisme, la vocació tossuda d’un d’aquells comerciants que feren de la botiga una extensió de ca seva i de la seva vida. La mort almanco li haurà estalviat veure l’estocada letal que el petit comerç rebrà en els propers mesos. Seran incomptables els establiments que desapareixeran, els dependents que acabaran a l’atur i els autònoms que es veuran enmig del carrer, sense cap dret però amb tots els deutes.
En el món post-pandèmia les franquícies ballaran més amples del que ja ballaven, no només per la desaparició de molts petits negocis, sinó perquè aquesta crisi accelerà els processos de concentració fins a nivells difícilment reversibles. I és que els mateixos economistes que no foren capaços de preveure la crisi de 2008, han dictaminat ara que el gran mal de l’economia espanyola és que té un excés de petites i mitjanes empreses. Asseguren que un sistema format per grans corporacions és molt més sòlid i convenient. És a dir, que en els propers anys veurem com es deixen morir milers de pimes mentre s’inverteixen milers de milions en rescatar grans multinacionals, en promoure fusions i en impulsar projectes públics que acabaran duent a terme UTE formades per aquestes mateixes grans empreses.
Sigui com sigui, sorprèn que aquí es facin apostes tan descarades per l’oligopoli mentre als Estats Units es cerca la manera de limitar i dividir el poder de les grans corporacions tecnològiques. Ens diran que és qüestió d’eficiència i productivitat. Però en contra del que asseguren aquets telepredicadors econòmics, si tenim en compte que, a Espanya, una empresa només és considerada autènticament gran quan té dins el consell d’administració un expresident i un parell d’exministres, està per veure que produir com un país d’elits engreixades a cops de BOE sigui preferible a tot just sobreviure com un modest país d’Ignasis. Si el leitmotiv de la crisi passada va ser «massa gran per caure», el d’aquesta serà «massa petit per sobreviure». Els damnificats, però, seran exactament el mateixos.
