Cèlebres són els aiguaforts de Francisco de Goya Desastres de la guerra, que retraten la brutalitat de la guerra de la independència, no tan sols els abusos dels francesos sinó també la gasiveria dels altres. N’hi ha un, el Desastre 44, que mostra una dona que recull un nen mentre fuig de la barbàrie de la guerra, i un clergue que s’escapoleix abraçat a la seva bossa i arrossega amb ell un home vacil·lant. Sota el dibuix, Goya va escriure «Yo lo vi», com si volgués certificar la insolidaritat, l’avarícia que sovint s’apodera de la humanitat en moments de desgràcia. És necessari no oblidar i recuperar el seny i així no caure una vegada i una altra en la insensibilitat més absoluta. Arran de la mort de Samuel Paty –estalvio els detalls– a mans d’un possible o no, gihadista o radical islàmic, quan estava impartint un seminari obligatori en un institut de París sobre instrucció moral i cívica on es discutia sobre diversos temes, entre els quals, la llibertat d’expressió, s’obre de nou el debat sobre la tolerància a l’islam. No cal dir que aquest tipus d’accions no beneficien per a res a l’islam, ans tot al contrari, crea més rebuig encara. Fa uns dies un grup d’imams moderats dipositaren en l’institut on treballava Samuel una ofrena floral i aprofitaren l’ocasió per advertir que els qui fan aquests actes no representen la religió musulmana. Però els comportaments no canvien. Si Déu és el més gran, Allahu Akbar, caldrà demostrar-lo d’una altra manera, i no amb un crit de guerra, que ni tan sols apareix en l’Alcorà. França és un dels països europeus occidentals on hi ha més musulmans que, segons dades que maneja l’Institut Nacional d’Estadística francès, ja ronda nou milions i que representa un 13% de la població total, la majoria procedents del Magreb. A l’Estat espanyol, comenta Mikel de Epalza, segons la documentació disponible per deficient o parcial que sigui, l’islam és la segona religió de la societat espanyola per nombre de fidels –no se sap amb exactitud–, després del catolicisme i per davant de les esglésies protestants i d’altres grups religiosos.
Sembla que les fenomenologies de l’islam contemporani estan estretament condicionades pel discurs polític que mescla sovint conceptes contradictoris; per això cal fer l’esforç de distingir islam d’islamisme, baldament l’un doni peu a l’altre. L’islam és una religió que no queda únicament en l’esfera del sagrat, sinó que s’expandeix en l’esfera social, ja que imposa unes pràctiques obligatòries (els cinc pilars de l’islam). No podem oblidar que tota religió és verificable en dues direccions: ad intra (la capacitat transformadora de l’individu) i ad extra (la seva incidència en la col·lectivitat). L’islamisme, en canvi, és un moviment polític que cerca en la religió les respostes que es plantegen en la societat. Si l’islamisme és una opció política, aleshores es tradueix en partits islamistes, que, rere l’estendard que «l’islam és la solució» o «l’única solució», presenten objectius i estratègies diverses que van des de les més moderades fins a les més radicals o extremistes. Dissortadament és notícia entre l’opinió pública només l’islamisme extremista que per assolir els seus objectius no dubta en utilitzar la violència i el terror. Per això, alguns autors han qualificat l’islamisme com la politització sovint distorsionada i fanàtica de l’islam, atès que són més propers al fonamentalisme o l’integrisme. Ultra això, l’islamisme s’ha confós i ha estat reduït sovint a un irracional fanatisme religiós sense que es consideressin en cap moment les causes de la seva reaparició entre les poblacions musulmanes.
La difusió de «dos islams», l’un religiós, pacífic i tolerant, l’altre obscurantista, fanàtic i violent, és pura invenció, ja que només hi ha un únic islam amb múltiples cares. En altres paraules, l’islam no és una realitat monolítica que ha quedat immutable ja des de l’època del Profeta fins als nostres dies, sinó que més aviat es vertebra en multitud de fenòmens diversos. Per tant, si partim de la idea que l’islam és plural, hauríem d’admetre, tot i el perill que això comporta, que no hi ha una única manera de ser musulmà, sinó moltes maneres. Si l’islam és sobretot una religió, hom no pot oblidar que també és un codi d’honor, un sistema legislatiu i una forma de vida; és a dir, la seva funció no es redueix tan sols a l’aspecte espiritual i privat, ans també irromp en el camp polític, social i econòmic, és, doncs, religió i món; això significa que en l’islam la dimensió de la consciència i la dimensió del comportament públic i social són dues cares d’una mateixa moneda. Ara bé, una altra cosa és afirmar que l’islam és religió i estat, és a dir, que la religió domina, dirigeix, àdhuc condiciona la pràctica secular del govern i del reglament de l’Estat. Al capdavall, això és el que ha fet l’islamisme polític contemporani. Precisament el sintagma «islam és religió i Estat» va ser el camp de batalla de Sayyd Qutb quan demanava la creació d’un estat «islàmic», seguint el corrent salafista de Rashid Ridà: retorn a les fonts, l’Alcorà i la Sunna del Profeta. Potser la ideologització de l’islam ha contribuït a confondre’l i també a deformar-lo, i a escindir-lo en diverses opcions.
Pel que fa a la tolerància la historiadora francesa Michelle Perrot diu que hi ha certs límits, més enllà dels quals la virtut pacificadora es converteix en indiferència culpable, justificació de la passivitat i encobriment d’allò que és considerat inadmissible. Però, què és l’intolerable? És la intolerància mateixa, temible companya del totalitarisme (de caràcter nacionalista, religiós o ètnic) descrit pel rebuig de l’altre fins a la seva desaparició? L’intolerable és la negació de la veritat. Cert, el tolerable es troba entre dos pilars, la separació d’allò que és polític i d’allò que és religiós i el reconeixement de l’alteritat. El tret característic és la reciprocitat, i el límit absolut es troba en els principis fonamentals que defineixen el que és una democràcia constitucional. La filòsofa Cynthia Fleury, ha parlat de l’islam i la tolerància en el marc de la cultura occidental, molt recurrent per les implicacions que comporta en els diversos àmbits de la nostra realitat cultural i educativa. La seva tesi de fons és que l’islam desconeix la idea de tolerància, ja que a l’Occident té un sentit i a l’Orient-musulmà en té un altre. Idees com llibertat de consciència i lliure arbitri, laïcisme i ateisme, comporten sovint problemes en el món musulmà, mentre que a Occident són termes habituals i totalment desvinculats de la creença personal que pugui tenir cadascú. Alguns han pensat que el terme «dhimmi» («protegit» no musulmà en terra de l’islam) substitueix al de tolerant. Però dhimmi és el qui ha estat vençut i es troba en disposició d’entaular vincles amb la comunitat musulmana. El problema de la coexistència política mai ha estat plantejada realment en els països de majoria musulmana i, per tant, tampoc la idea de «tolerar a l’altre» o de concedir-li un estatut igualitari. Potser el tempteig de les «Primaveres àrabs» de la primera dècada del segle XXI anava en aquesta línia. Els únics partidaris del «xoc de civilitzacions» de Huntington són els ulemes que han dividit el món en dos blocs religiosos i consegüentment en blocs de civilitzacions. El seu fonamentalisme s’aguanta en unes fronteres imaginàries amb la finalitat d’emprendre la islamització del món. Conceben l’islam com a superior i això, segons com, impossibilita pensar el concepte tolerància, perquè entrarien en contradicció amb ells mateixos. Aleshores s’entén la incapacitat de pensar la tolerància en l’islam, almenys fins ara; això no vol dir que en un futur no s’hagi de posar damunt la taula. Ara bé, un sistema que valora les estratègies de la islamització, fa difícil imaginar un concepte positiu de tolerància, ja que el seu caràcter no és assumpte de laxitud o de permissivitat, no es tracta de tolerar a l’altre per manca d’una noció millor, sinó d’imposar per llei, sobretot en els cors, la reciprocitat, la igualtat entre pobles, o entre comunitats pel que fa a llibertats, drets i deures. L’islam l’engloba tot i, probablement, la llibertat individual i de consciència és qüestionada. És un fet que el musulmà es defineix per la seva obediència i fidelitat a Déu, aquí rau la seva dignitat. La seva llibertat és arrelada a la servitud; per tant, les nocions de lliure arbitri i de musulmà són antinòmiques si hom s’aferra a una doctrina fossilitzada. Potser s’hauria de tornar a l’edat d’or de l’islam quan els teòlegs se situaven fora del «dogma» estricte, car foren els primers teòrics de la transgressió amb una especial atenció a la individualitat i al reconeixement de l’alteritat. Si la tolerància forma part dels costums, de les institucions, ho és per a modificar conductes, actituds individuals i col·lectives. Potser sí que és una virtut mediocre, perquè no implica generositat ni amor, no és heroica ni valenta; malgrat tot, conté quelcom fonamental: la idea de reciprocitat. Com o per quins mitjans s’adquireix la tolerància? Només n’hi ha un: l’educació. Si els éssers humans fossin virtuosos, aleshores no caldria la tolerància. Però la virtut és una utopia poc probable, d’aquí la necessitat de la tolerància que reguli d’alguna manera el comportament.
