Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

El circ populista ja és aquí

La malaltia semblava una qüestió massa seriosa i la mort un fet massa incontrovertible com perquè aquests alquimistes de la mentida s’atrevissin a tergiversar-les

Durant els primers mesos de la pandèmia una esperança sobrevolava el món: la Covid pot ser serviria per deixar en evidència les falsedats en què es basen els nous populismes i, en conseqüència, per desemmascarar als seus principals instigadors. La malaltia semblava una qüestió massa seriosa i la mort un fet massa incontrovertible com perquè aquests alquimistes de la mentida s’atrevissin a tergiversar-les. La nefasta gestió de Johnson, Trump o Bolsonaro es comptà ben aviat en milers de vides i pareixia que, d’un moment a l’altre, la carpa del seu propi circ els cauria damunt com una llosa. Però han passat els mesos i ni tan sols el contagi dels tres líders ha servit perquè renunciïn a les males arts. En les properes setmanes i anys sabrem si els electors són amb els tres tenors del nacional-populisme tan indulgents com ho ha estat la Covid.

Mentrestant, Espanya es troba tot just al començament de la primera onada d’aquest fenomen d’abast mundial. Mentre tota l’atenció estava centrada en Vox, ha estat el PP qui, per sorpresa, s’ha avançat com a principal vector populista. Les barrabassades perpetrades per Isabel Díaz Ayuso durant les darreres setmanes -amb falsejament de xifres de contagi inclòs-, no només han estat recolzades pel conjunt del partit amb el seu silenci, sinó que poden ser l’anunci d’una mutació profunda de l’antic partit de la gent d’ordre. En els darrers anys, el que en el seu dia va ser el partit de l’Estat ha perdut quota de poder no electoral. La penetració de Vox en àmbits policials, militars, judicials i econòmics és de cada dia més palmària. En aquest sentit, el que passa a Madrid pot ser tengui més d’intent de recuperar el terreny perdut que no de guerra entre dreta i esquerra.

Les cares visibles del populisme són tan estrambòtiques que a vegades resulta creïble la contarella de que emergeixen espontàniament de la voluntat popular. El cas de Pablo Iglesias, però, és una exemple clar de com un Estat és capaç de liquidar qualsevol agent disruptor quan li fa nosa. Els interessats en mantenir els pallassos nacionals-populistes al centre de la pista són molts i molt poderosos. Tant se val el temps que aconsegueixin entretenir el públic, la molta o poca gràcia que facin amb les seves barbaritats; l’èxit està assegurat des del moment que aconsegueixen centrar l’atenció. És el que ha passat a Espanya, que ha tolerat a Madrid el que no es podia tolerar: posar en joc vides humanes amb mentides i manipulacions. El virus populista ja ha estat inoculat, la zitzània està sembrada. Ara només cal esperar que la pobresa i la frustració que venen facin la seva feina.

Compartir el artículo

stats