No sé si riure o plorar quan llegesc al diari que es recomana als docents que reduesquin les seves relacions personals. Jo particularment encara no he vist nadons que ja tenen mesos per evitar contacte amb persones de risc (els seus padrins per exemple), fa sis mesos que no organitzo sopars a casa amb amistats, malgrat tenc terrassa, encara que sí amb un petit grup de familiars directes. I ara em recomanen aquestes obvietats, però no pel meu bé sinó pel que comporta quan faig la meva feina a escola. Tot això és raonable i necessari, però el que no m’ho sembla tant és que aquests mateixos alumnes que he de protegir, estan els horabaixes jugant a futbol amb infants d’altres escoles i per tant d’altres grups de convivència estables, que fan dinars i sopars amb amics malgrat aquest curs no vagin a la mateixa classe, que van a la platja a fer esport i entrenaments varis i un conjunt d’activitats que no acabaria mai d’explicar. No vull que me facin mamballetes per fer més hores de les que me toquen i, fer-les en condicions no sempre adequades, però tampoc vull que me retreguin res. Ja estic cansada de justificar la meva feina. Tenc la consciència ben tranquil·la, com la gran majoria de professorat. Jo seguiré actuant responsablement, com he fet fins ara, però per favor, en cas que passi el que possiblement passarà, mirau un poc més el que cada un ha fet en el seu dia a dia.