El senyor Juan Pedro Yllanes, vicepresident del Govern balear i conseller de Transició Energètica i Sectors Productius, va publicar un article (DM del 26 de setembre de 2020) en el qual exposava les grans línies del que hauria de ser el nou model productiu que respongués a la gran crisi econòmica de l’era postpandèmica. Propugnava, en síntesi, amb criteris innovadors i fins i tot agosarats, fugir del monocultiu turístic per mitjà de la diversificació productiva i la reconducció del turisme de masses (model exhaurit) a un turisme minvant en nombre de visitants. Aquesta minva numèrica es compensaria amb l’orientació del producte que ara venem cap a uns visitants amb un nivell adquisitiu sensiblement més alt, de gent de més edat que valorés l’entorn i l’exclusivitat dels serveis i que s’adaptés a allò que el nostre territori pot encabir racionalment. Un turisme, val a dir-ho, equilibrat que deixés de representar, com passava fins suara, una angoixosa nosa que impedeix als que vivim aquí el gaudi de la natura i de la vida més o menys tranquil·la (que no és poc).
L’anunci i/o proposta duia implícita l’afirmació que la reducció del pes del turisme en l’economia reclamaria el naixement d’altres sectors productius. Amb la mirada posada en la incentivació de l’agricultura i la ramaderia vinculades a indústries transformadores i en el canvi del sistema de producció de l’energia per poder arribar a l’autosuficiència (formulació, aquesta darrera, certament un tant quimèrica que demanaria molta més concreció per creure-la viable i efectiva). Les noves indústries aportarien valor, sens dubte, al turisme, però alhora serien capaces de sobreviure allunyades de la seva dependència estricta. I això en tant que la producció es destinaria al consum local, la qual cosa evitaria, de passada, el tràfec constant i altament nociu per al medi ambient de mercaderies a través dels nostres ports, aeroports i carreteres.En definitiva, es tractaria de produir aquí allò que necessitem consumir aquí.
Al cap i a la fi, el canvi del nostre model econòmic actual en una altra cosa diferent en què el pes del turisme disminuiria de forma progressiva però constant, sembla gairebé un imperatiu categòric (i perdonin l’excés). O, dit d’una altra manera: restar immòbils, glaçats per la desmesura del temporal, i pretendre continuar amb els mateixos esquemes com si no hagués passat res i el futur pogués ser igual que el passat, ens abocaria a una mena de suïcidi col·lectiu de conseqüències tan previsibles com difícils de mesurar. Però la transformadora proposta política del senyor Yllanes –ignorem si a hores d’ara es pot parlar d’un projecte estructurat– té una diversitat de problemes tot i estar, sembla, farcida de bones intencions i orientada a la trajectòria correcta. El problema principal són, de fet, dos problemes (els endevinen?). El primer, que el senyor Yllanes no fa de conseller de Turisme (dit sigui sense gens ni mica d’ànim polèmic) ni té competències sobre la matèria, i el segon, que no dirigeix la política general del Govern. I una acció d’abast ampli com la que defensa exigiria que tot l’executiu actués de forma coordinada i amb una única veu. I vet aquí que fins al dia d’avui no s’ha sentit ningú més, des del Govern estant, que s’expressés en termes d’aprendre les profundes lliçons que ens ha deixat la crisi epidèmica. D’aprendre-les, les lliçons, per actuar en conseqüència, no pas per fer-se els distrets.
La reorientació de l’economia qüestionaria els descomunals interessos d’una nombrosa corrua d’oligopolis
De la mateixa manera que els consells de Menorca i Eivissa estan més que justificats, no ho està gens el de Mallorca
Malauradament, ja hem viscut a casa nostra altres episodis dolorosos de submissió del minso autogovern que tenim als designis dels grans poders econòmics vinculats al turisme de masses. Que la nostra política turística l’hagin imposada sempre fins al dia d’avui els empresaris del ram, directament o des de Madrid, és una realitat feridora, però realitat al cap i a la fi. Per això, com que la reorientació de l’economia qüestionaria els descomunals interessos d’una nombrosa corrua d’oligopolis (des d’AENA fins a les multinacionals de lloguer de cotxes, les companyies aèries, els armadors dels paquebots, els grans majoristes turístics o les cadenes hoteleres...), qualsevol proposta de modificar l’estat de coses actual només es pot implementar amb possibilitats d’èxit si el Govern actua de forma coordinada i unívoca.
Així doncs, una única veu, la del Govern, una coordinació de tots les conselleries implicades en el tema i una definició inequívoca dels objectius promoguts com a benèfics pel conjunt de la ciutadania. Altrament, el bon progrés de la proposta demandarà que s’expliqui el camí triat, sense reserves mentals, als agents empresarials i socials i a la col·lectivitat sencera perquè tothom entengui que el futur incert al qual ens veiem abocats es pot redreçar amb polítiques que promoguin l’anhelat canvi de model productiu. Actuacions que, no cal ni dir-ho, exigiran necessàriament sacrificis (que haurem de pagar solidàriament). Perquè de la desmesura, de la sobreabundància de tot, de la sobreexplotació dels recursos i el territori haurem de transitar cap a la mesura, l’equilibri i la decantació dels abusos.
Per tant, reconversió decidida del model econòmic per abandonar el nociu monocultiu turístic. Al mateix temps, reducció de la despesa pública i racionalització de l’Administració. Un exemple i una posterior formulació ens poden ajudar. Esmentem al respecte que a Itàlia fa uns quants dies que s’ha aprovat en referèndum una reforma constitucional que disminueix el nombre de parlamentaris amb l’objectiu de temperar la despesa pública. La data exemplifica per on haurien d’anar les coses també entre nosaltres. A saber: simplificació i reducció de les instàncies administratives i estalvi públic. I això tenint en compte que la notable minva de l’activitat econòmica i de les transaccions durà afegida la coherent reducció dels ingressos fiscals. O dit amb unes altres paraules: a la caixa comuna, estructuralment assedegada sense remei, hi haurà a partir d’ara molts menys diners i moltes més necessitats per satisfer.
I si parlem de la contenció de la despesa pública i de la racionalització de l’Administració –recordem Itàlia–, bo serà contemplar-nos a nosaltres mateixos, que ens tenim ben a prop. Anys enrere el debat ja va ser encetat per algun expert administrativista (el professor de Dret Bartomeu Colom, per exemple) que posà en relleu la manca de racionalitat política que tenia l’existència del Consell Insular de Mallorca. S’explica sens dubte i és lloable que Menorca, Eivissa i Formentera tinguin les seves institucions pròpies per afavorir la descentralització i la proximitat del poder amb els ciutadans (una illa és sempre una illa). De la mateixa manera que aquests consells insulars estan més que justificats, no ho està gens el de Mallorca perquè les seves funcions les pot exercir –les hauria d’exercir– planerament el Govern de la Comunitat Autònoma. La situació actual comporta una absurda duplicitat d’òrgans administratius al Consell de Mallorca i al Govern de la CAIB (ambdós amb competències repartides, per exemple, en turisme, afers socials, mobilitat, cultura...) i una igualment absurda despesa gens menor en càrrecs polítics.
PS: Per cert, l’economia de molts de conciutadans passa i passarà per estretors males d’assimilar. Per a quan s’espera un gest de la classe política d’aquí que consisteixi en la rebaixa de les seves retribucions per alleugerir la nòmina pública i destinar l’estalvi consegüent a finalitats socials?
