Els partidaris d’eliminar fronteres en lloc d’aixecar-ne de noves tenim alguns moments de feblesa. Per exemple, aquesta setmana m’he convertit en un ferm defensor de la independència de Madrid. Si la capital se segregàs de la resta del país, tot serien avantatges per als espanyols.

Ja no hauríem d’assistir bocabadats i marginats a l’espectacle del ministre Salvador Illa negociant tan sols amb l’antiga capital unes mesures sanitàries que afectaran tot el país. Per descomptat, després ens estalviaríem la vergonya de veure com la presidenta estrangera Isabel Díaz Ayuso fa jutipiris per no ser ella qui aprova un confinament general, encara que molt més lleuger que el de març, a tots els madrilenys. Díaz mai assumirà una decisió que pugui fer pessigolles als manifestants del carrer Núñez de Balboa.

El procés d’independència seria complicat, però un com acabat, tot serien avantatges. Per exemple, posaríem la presidència del Govern a Sevilla; la vicepresidència i el ministeri de Comerç a Barcelona (que ja no podria dir allò de ‘Madrid ens roba’); Indústria, al País Basc; Pesca i Ramaderia, a Galícia; Foment, a Burgos. Balears podria competir per la seu del departament de Turisme, encara que probablement, com s’acostuma, les illes perdríem i acabaria a Canàries. Així seguiríem repartint organismes públics, com els tribunals d’àmbit estatal, el Banc d’Espanya o la Comissió Nacional del Mercat de Valors per tota la geografia. En els temps de reunions per Zoom, la dispersió no suposaria un problema.

Amb aquesta mesura, Madrid deixaria de tenir un problema de macrocefàlia. Les altres comunitats recuperaríem una part del plus que el centralisme ens pren. Alguns exemples. El 44,5% de les mil majors empreses espanyoles, amb el 56% dels ingressos, tenen la seu a Madrid. Segons l’estudi Madrid: Economía del Conocimiento y Competencia Fiscal, el 60% dels contractes públics estatals i el 64,4% de l’import s’adjudiquen a empreses amb seu a la capital, que s’instal·len allà per estar a prop dels nuclis de decisió. Aquesta concentració d’organismes públics i empreses afavoreix la recaptació de la comunitat madrilenya, que des de fa anys practica una competència fiscal deslleial, que l’informe citat fixa en 4.100 milions d’euros.

Un cop repartits els ministeris i els organismes públics, les empreses ja no necessitarien tenir la seu a Madrid per fer lobby a una taula dels restaurants Lhardy o Diverxo. Els mitjans de comunicació mal anomenats estatals també es reubicarien i les opinions dels espanyols deixarien de ser només les d’aquells que caminen pel carrer Preciados. Les estructures de transport es reorganitzarien i ja no seria necessari passar pel centre de la península per anar de Saragossa a Santander.

Pel que fa a la forma d’Estat, no hi hauria cap problema. Ja que Pablo Casado considera indispensable la monarquia de Felip VI, es podria crear una Commonwealth de la qual el rei seria cap simbòlic. El caducat president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ja no organitzaria un guirigall quan per indiscreció o maquiavel·lisme desvetllàs una conversa amb Felip. Ho va fer amb intenció de perjudicar el Govern, però un cop més, qui en surt tocat és el monarca.

Madrid podria continuar a la Unió Europea o fer un Madxit seguint l’exemple de Boris Johnson. Aquesta segona opció li permetria tancar el seu aeroport quan arribés una nova pandèmia sense necessitat del permís del Govern. Repartir els fons dels museus estatals meseters seria complex, però a Balears ens donaríem per satisfets amb els Bous de Costitx, el cap de cavall de Pollentia i un parell de quadres de l’impost de successions de Joan Miró.

Aquest article és una broma? És possible, però tots els fets -i molts més que no caben en aquest espai- són ben reals.