El 15 de setembre, a la Casa Blanca, sota l’ombra omnipotent de Donald Trump, es va signar un acord de pau entre els Emirats Àrabs, Bahrain i Israel, qualificat d’històric pels països firmants, mentre que pels palestins tal entesa ha estat considerada una traïció als seus interessos, ja que per enèsima vegada, els països àrabs s’obliden d’ells. Certament que no és el millor moment per a Trump, amb unes eleccions properes i pèrdua de popularitat on, segons les enquestes actuals, va per darrere del candidat demòcrata Joe Biden; ni tampoc per a Benyamín Netanyahu, també en hores baixes amb casos pendents de corrupció i un govern inestable que en menys d’un any ha hagut d’anar tres vegades a les urnes per acabar formant un govern d’unitat amb el seu rival polític, Benny Gantz, del partit Blau i Blanc, d’ideologia centrista i liberal, i uns ultraortodoxos cada vegada més enfadats pel confinament que coincideix amb les grans festes de l’any nou (Roix ha-Xanà) i del Yomp kippur (Dia del perdó o de l’expiació). La geopolítica hi juga un paper fonamental, ja que l’interès comú d’uns i altres no és altre que debilitar Iran, un país que inquieta a tots. Ja va passar anteriorment amb Iraq, país que ha estat esborrat, malauradament, del mapa de l’Orient Mitjà. Però els que queden a fora són sempre els palestins, que viuen una mena d’apartheid continu, en part causat per la corrupció dels seus polítics, dividits en faccions i incapaços d’unir-se per a solucionar les mancances de tots plegats. El pacte -del qual han transcendit poques coses- porta el nom d’“Acord d’Abraham”, en referència a l’Abraham bíblic, puntal per a jueus i per a àrabs-musulmans, pare de la fe dels monoteismes històrics, enllaç de pobles semites que gaudeixen de tradicions semblants.
El Yom kippur, enguany se celebra el dilluns 28 de setembre, és un dels dies més sagrats del judaisme religiós -després parlaren de la festa pròpiament-, que va passar a l’escena internacional per la guerra arabo-israelí de l’any 1973: la guerra de Yom Kippur pels jueus, mentre que pels musulmans fou la guerra del Ramadà, atès que les dues grans festivitats mòbils ambdós calendaris coincidien en el mateix temps. Va durar des del dia 6 al 25 d’octubre. Alguns dels factors que varen desencadenar la guerra de 1973 fou el fracàs de la resolució 242, del 22 de novembre de 1967, aprovada pel Consell de Seguretat de l’ONU on es demanava, malgrat que fos en termes imprecisos i confusos, la retirada d’Israel dels territoris ocupats en la Guerra dels Sis Dies i la negativa d’Israel a tornar-los. L’interès d’Israel era clar, perpetuar l’statu quo tant polític com territorial, acompanyat d’una diplomàcia de desgast, i això gràcies a un balanç militar favorable i el suport dels Estats Units. Era el temps de Henry Kissinger, d’Anuar el-Sadat, Goldar Meir, de Richard Nixon, Hussein de Jordània, Moshe Dayan, Abba Eban, Pinhas Sapir i tants d’altres. Ningú s’esperava cap guerra en aquells moments; tanmateix, de manera sorprenent, a les dues de la tarda del dissabte 6 d’octubre de 1973, Egipte i Síria, varen llançar un atac militar combinat sobre Israel. El dia escollit no fou casual, ja que el Yom kippur és una de les festivitats més sagrades del calendari jueu i pensaren que la majoria de la població l’estaria celebrant i l’exèrcit es trobaria sota mínims. D’aquí el nom. El fet és que des de les successives aliyot (immigracions) de jueus a Palestina des d’Europa i altres punts de la geografia mundial, la creació d’un Estat en el 1948 gràcies a la resolució 181 de les Nacions Unides del 29 de novembre de 1947, Israel s’ha vist encerclat per nombroses amenaces externes i guerres; d’aleshores ençà l’aspecte militar és preponderant; a l’interior del país, els conflictes entre religiosos i laics, europeus i orientals, àrabs i jueus, extremistes i moderats és el pa de cada dia.
Yom kippur és el Dia del Perdó o de l’Expiació i es commemora deu dies després del Roix ha-Xanà, que s’ha celebrat el 18 de setembre. Enguany escau en dilluns, 28 de setembre i que arrenca a la nit del 27, diumenge. És una festa religiosa que ha passat a festa civil. En aquest dia tot el país es paralitza. Els dies que van des del Roix ha-Xanà fins al Yom kippur són coneguts com els deu dies de penitència o penediment, i són una bona oportunitat per millorar i corregir el mal que s’ha fet durant l’any anterior, amb la finalitat d’obtenir un judici favorable quan arribi el moment del traspàs definitiu. El precepte es troba en el llibre del Levític 23, 27-32: “El dia deu del mes setè és el dia de l’expiació. Convoqueu un aplec sagrat, dejuneu i presenteu una ofrena, que serà cremada en honor del Senyor. Aquell dia no heu de fer cap mena de treball...”. Els serveis religiosos a la sinagoga es fan durant tot el dia; comencen amb l’oració Kol nidrei (“Tots els vots”), declaració recitada impregnada de tristesa que dóna lloc al començament del servei vespertí del Yom kippur i que acaba amb el toc del xofar l’endemà. El Yom Kippur és l’únic dia de l’any jueu en què la llar no té cap paper rellevant, tan sols s’hi encén un ciri que durarà un dia sencer. Es prohibeix menjar i beure, rentar-se, maquillar-se, etc., i el centre de qualsevol activitat és la sinagoga. Per a molts jueus és l’únic dia que la visiten. Abans de la destrucció del temple de Jerusalem, la festa era de caràcter sacerdotal i consistia a sacrificar primer un boc i després carregar simbòlicament en un altre totes les iniquitats del poble i finalment enviar-lo al desert, era el “boc expiatori”. El dia abans del dejuni se celebra un gran àpat familiar per començar amb força el gran dia del dejuni. Dejuni que ajuda a la introspecció i que té molt a veure amb la conducta i les bones accions tant com en el penediment de les males accions. Entre els sefardites hi ha la tradició de vestir-se de blanc durant els deu dies que dura el dejuni, des del Roix ha-Xanà fins al Yom kippur.
