Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Gabriel Janer Manila

La celebració de l'amistat

Llegia, fa unes setmanes, l’entrevista a l’artista Albert Pinya que Clàudia Darder publicava a les pàgines d’estiu d’aquest mateix diari. La periodista li preguntava sense fer revolts: “¿Tener sexo con una amistad puede afectar la relación?”, a la qual cosa responia l’entrevistat: “Puede ser muy bonito, no me parece mal. Pero la comunicación es fundamental. A veces la amistad tiene que celebrarse con un buen cacahuete”. La resposta em va semblar perfecta, segons el que entenguem per “cacahuete”. Perquè, d’altra manera, també s’hi celebra l’enemistat, amb un bon cacauet. Vull suposar que la resposta del meu admirat Albert Pinya se referia al sexe i que, tanmateix, en dir “cacahuete” només se servia d’un recurs diguem-ne poètic: l’eufemisme. No entraré ara a explanar el perquè de la “hac” enmig de la paraula castellana “cacahuete” i, en canvi, l’absència d’aquesta lletra en la paraula catalana “cacauet”. De totes maneres el problema no radica en una lletra. El pintor féu servir un eufemisme –va posar una paraula en lloc d’una altra–, va substituir la paraula que pertocava per una altra que ens remet a un significat que no s’atreveix a dir pel seu nom. Tots sabem a què es referia Albert Pinya en dir que és bo celebrar l’amistat amb un bon cacauet.

Fa més de quinze anys, el meu estimat i enyorat amic Francesc Bujosa escrivia en un article periodístic aquestes paraules : “Jo li respondré i li diré que, francament, no crec que per pegar un cacauet sigui necessari haver llegit Kant”. El meu amic no deia què és necessari haver llegit per pegar el cacauet. Llavors el tema desemboca amb la relació entre la lectura i la bona pràctica sexual. És més poderós el cacauet si els protagonistes són gent llegida i culta? O si és millor que siguin analfabets i poc llegits per aconseguir que el cacauet tingui un cert aire salvatge. No ho sé. També podríem preguntar-nos: Quin tipus de cacauet pegaria un poeta líric, un soldat, un odontòleg, un professor de Psicologia aplicada? No tenim un repertori de mostres i no és fàcil tenir una opinió sòlida.

El problema rau en l’ambigüitat que, sovint, assisteix els eufemismes que s’emparen en els fruits secs o en els pinyols de les fruites boscanes a l’hora de significar l’acte sexual. Llavors, aquesta ambigüitat és perillosa. Si diem “li va pegar una bona castanya”, què hem entès. Pot voler dir un mal cop, una bufetada; però també pot voler dir un esclat de sexe, d’emoció eròtica i fàl·lica. Els exemples podrien multiplicar-se: “pegar un pinyol” pot significar vàries coses, com “pegar un clau” o “pegar un verderol” o pegar un bolero... Curiosament, en el llenguatge popular sovint s’introdueix l’eufemisme per mitjà del verb “pegar” i això podria fer pensar que en l’imaginari col·lectiu l’acte sexual arrossega una certa idea d’agressivitat. A mi no m’agrada que diguin que el llenguatge és masclista o violent, perquè el masclisme o la violència no són en les paraules, sinó en la ment i en el cor de qui les usa. Les paraules no tenen la culpa.

Celebrar l’amistat amb un bon cacauet és, des del meu parer, una proposta lúdica, podríem dir festiva. Un bon cacauet sempre és una festa, si aquells que hi participen estan decidits a fer-ne una festa. I, ben segur que, perquè sigui una festa, no és necessari, com deia el meu amic, haver llegit Kant. També he de dir que l’expressió “pegar un cacauet” no deu ser gaire antiga. El conreu dels cacauets no s’introduí a l’Estat espanyol fins al regnat de Carles III. Els va portar, els cacauets, un arquebisbe de València i diuen que, segurament, vingué del Brasil, tot i que s’ha adaptat de manera perfecta al Mediterrani. No sé si, en celebrar l’amistat amb un bon cacauet, seria prudent menjar cacauets. Hi ha qui la celebra, l’amistat, mentre esclovella pipes, rosega un xiclet, fuma un cigarret, o es menja una pruna.

Compartir el artículo

stats