Dia 31 d’Agost ens deixava a la residència sacerdotal del Capítol de la Catedral de St. Pere i Sant Bernat l’estimat prevere i canonge Mn. Jaume Cabrer i Lliteras, als 95 anys.

És fàcil trobar els càrrecs que ha exercit durant el seu llarg ministeri sacerdotal. El Degà del Capítol els enumerà minuciosament i amb afecte tot just començar la Missa-Funeral. A les xarxes d’internet també els podeu trobar.

El que no és gens fàcil trobar és la identitat del Prevere-Canonge, el seu més profund nucli interior que el motivava, el movia i el feia tan atraient per al qui el descobria.

Permeteu-me destacar-ne alguns:

D. Jaume no va viure mai del passat. Ho recordava, això sí, com experiència enriquidora, però ell vivia el present, necessitava el diàleg amb els altres, estar informat del que passava, sobretot a l’Església mallorquina, la seva estimada Església, a la que tant havia servit i que volia continuar servint.

Va rebre amb vertadera alegria la Carta Pastoral escrita pel seu Bisbe, D. Sebastià Taltavull. D. Jaume demanava els fulls dels recessos dels capellans que havia dirigit el Sr. Bisbe i estava molt content de les bones notícies diocesanes que sortien als mitjans de comunicació i, per altre part, s’entristia de les negatives.

Era persona que llegia no només papers i llibres, sinó com expert interlocutor aconseguia llegir i entrar a l’interior de la persona amb la qual conversava i sabia escoltar-la amb cordialitat, evitant interrompre el diàleg. Volia saber el que cadascú portava dintre i tenia vertader interès per descobrir-ho. Per això, malgrat els seus anys i les seves limitacions, sempre va acceptar de bon grat les demandes que li feien, tant si eren per mostrar la Seu, com per a una trobada amb grups diversos: d’arxiprestat, d’antics seminaristes, de preveres o d’altres col·lectius. Igualment acceptava gentilment de respondre a les entrevistes que li proposaven, algunes per ser publicades.

Tal volta, aquest tarannà ton propi seu el feia atraient per aquells que l’hem conegut al Seminari Diocesà com a director espiritual, a l’edat sempre difícil de l’adolescència, incloent també en aquest col·lectiu els qui deixaren els estudis eclesiàstics. Això ens fa entendre el seu tarannà: “dirigia” no “dominava” era “respectuós” no “imposava”, vigilava el creixement de cadascú, no l’anul.lava, exigint el que ell creia o pensava. La seva mirada era viva, penetrant, inquiridora, no inquisidora.

En el seu exercici sacerdotal, fora del Seminari, va ser molt estimat, valorat i admirat tant per persones senzilles com per persones del cercles culturals i intel·lectuals. No posseïa títols universitaris, al seu temps eren pocs els capellans que els posseïen; malgrat això, eren moltes les persones de “carrera” que el cercaven i el tenien com a conseller i mantenien amb ell una relació d’admiració i de reconeixença.

Acabaré amb el comentari que vaig rebre d’una persona rellevant i influent de la societat mallorquina el dia de la seva mort: era una gran persona!