Madrid s’ha independitzat. No només perquè la seva situació epidemiològica no tengui parió amb cap altra ciutat de l’Espanya ni d’Europa, sinó perquè ha renunciat a liderar el conjunt del país per recórrer en solitari un camí en el qual utilitza la resta de comunitats autònomes com a combustible. La darrera mostra n’és la baixada d’imposts anunciada fa uns dies per Isabel Díaz Ayuso. En un moment en què Espanya lluita per evitar la fallida, la comunitat de Madrid és l’única que es pot permetre aquest luxe. El problema és que no només constitueix una frivolitat en uns moments tan crítics pels comptes públics, sinó una ofensa cap a la resta de comunitats, que veuen com Madrid aprofita els avantatges de la capitalitat i de les polítiques recentralitzadores per dur a terme un dumping fiscal tan deslleial com el que Irlanda o Holanda fan a la resta de països de la UE.
El PP i Cs són perfectament conscients que, en la situació que es troba Espanya, les pujades d’imposts seran inevitables. Tot i així, defensen que baixar-los és el millor instrument per fer reviscolar l’economia, com si no fos gràcies a ells que s’han pogut pagar als ERTO que han salvat milers d’empreses i treballadors. Tant se val, del que es tracta és d’atiar irresponsablement un debat estèril que erosioni l’adversari i, sobretot, que desviï l’atenció. És el que va fer dijous passat Pablo Casado quan, en plena crisi de gestió del govern de la Comunitat de Madrid, va visitar un bloc d’habitatges ocupats a Barcelona, per fer veure que és aquest el principal problema que ha d’afrontar Espanya i no el preocupant descontrol de la pandèmia a Madrid.
El populisme consisteix exactament en això. Però si abans podia semblar innocu, ara la covid ens ha mostrat que el preu a pagar pot ser massa elevat. La gestió de Díaz Ayuso no es diferencia en res de la de Trump, Johnson o Bolsonaro. Com qui sotmet els ciutadans a un xantatge, tots ells han plantejat la falsa dicotomia entre economia i vida. Avui sabem que no només tenen predilecció per la primera, sinó que senten un menyspreu profund per la segona, especialment si es tracta de la vida dels més pobres i marginats. La presidenta de la comunitat de Madrid ha demostrat reiteradament durant els darrers mesos que és un autèntic perill públic. La pregunta no és per què el PP i Cs la sostenen, sinó per què el Govern central encara no li ha aturat els peus. Cometre un error per primera vegada pot ser una desgràcia, però cometre’l per segona vegada ja no seria coincidència.
