L'ombra

L’ombra en general és bona, sobretot en l’estiu. Cada pic més cercada des que els bípedes civilitzats vàrem començar a col·laborar, amb un èxit digne de millor causa, en la pujada de la temperatura de l’atmosfera. Més que mai, la canícula és l’època de l’any on l’ombra desplega la seva acció més benèfica. Com quan, caminant per un carrer de dues voreres, fugim d’aquella que ens crema per aferrar-nos a la que ens brinda la frescor. 

Però quina és la naturalesa de l’ombra. L’ombra no es defineix en positiu sinó com l’absència d’un altre fenomen, que és la llum. Convé distingir l’ombra de la fosca. La rotació de la terra fa que al llarg d’un dia la radiació solar deixi de brillar a una part del planeta on regna la fosca però no l’ombra, que conviu amb el dia assolellat. Això li permet, a l’ombra amb la llum, formar part de les teories binàries que expliquen el món i la vida, com el ying i el yang, el zoroastrisme, o el cel i l’infern. 

La mala fama de l’ombra arrenca a l’eternitat (“fiat lux”) i ha infectat el pensament i el llenguatge de la humanitat. Els amics de l’ombra ens veiem obligats a admetre la superioritat de la lluminària fornida pel sol perquè sense l’astre dictador mal podríem gaudir de la nostra deessa filosòfica. I és una pena la utilització negativa del concepte, no ja per part del poble, ans per homes tan excelsos com Shakespeare, que li fa dir a Hamlet “el somni en sí no es més que una ombra” i respondre a Rosencratz “l’ombra d’una ombra”. L’altre és Jacques Brel qui tanca Ne me quitte pas cantant “deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu ca”. D’acord, estaves ben fotut, però tot té un límit per ombrívol que sigui.