La direcció general de Trànsit del ministeri de l’Interior ha desenvolupat aquest estiu una impactant campanya contra els accidents. “Aquest país no pot suportar més morts”, és el lema que s’ha repetit mentre es veien les imatges d’una pista de gel que fou un improvisat tanatori per a les víctimes de la comunitat autònoma de Madrid.
Aquest país no pot suportar més morts, però a les illes ja en tenim 32 més a les residències de la tercera edat d’ençà que va començar la segona onada (totes les dades són de dijous). I en sumam 276 des de l’inici de la pandèmia. I, a més, hi ha 199 brots i 2.192 persones amb el virus actiu. A aquest país se li ha eixugat el llagrimal de tant plorar, però ja supera les 30.000 defuncions en el conjunt de l’Estat.
Aquest país no pot suportar que segueixi creixent la taxa d’atur, que ja és una de les més altes d’Europa, però ja sap que una quarta part dels petits negocis de les illes mai més obrirà les portes. Tant es val si són restaurants, botigues o bars, cada cop que un d’ells abaixa la barrera, aboca a l’atur un grapat de treballadors i, de vegades, deixa en la misèria un petit empresari o autònom. Aquest país no pot suportar submergir-se en la ignorància més del que ja hi està, però la seva estructura cultural i els serveis addicionals es desmantellen molt més aviat del que costà aixecar-los.
Aquesta ciutat, Palma, no pot suportar quedar immobilitzada. Necessita viure per mantenir l’economia, però una dècima part dels seus habitants ja tenen restringits els seus moviments. Sindicats de l’EMT, que es troben més fora de la realitat que molts polítics, convoquen vagues contra els ciutadans per qüestions ridícules com els torns de tallers. Si treballessin per a una empresa privada, no aturarien; però cobrant dels doblers de tots, pensen que mentre la resta dels ciutadans ho passa malament, ells han de menjar una porció més del pastís minvant dels doblers públics.
Tot això i molt més seria més suportable si els nostres polítics estiguessin a l’altura de les greus necessitats del moment
Tot això i molt més que no podem suportar seria més suportable –i la repetició és intencionada–, si els nostres polítics estiguessin a l’altura de les greus necessitats del moment. Aquest país no pot suportar que el Govern central es tregui de la butxaca una nova versió de la llei de la Memòria Històrica, per crear més discòrdia quan més unitat es necessita. És clar que resulta vergonyós que hi hagi milers de condemnats, de vegades a mort, per incitació a la rebel·lió quan els que varen rompre la legalitat foren els revoltats. Per què no ho feren en temps de Rodríguez Zapatero? Era aquest el moment adient per treure’s aquest as de la màniga?
Aquest país no pot suportar polítics que cada setmana s’enfronten al Parlament o al Congrés dels Diputats sense oferir cap proposta per sortir de la crisi social, econòmica i sanitària. Ni dirigents com Pedro Sàn-chez que sembla cercar avantatges en lloc de solucions. Ni presidents de comunitats autònomes incompetents que, com Isabel Díaz Ayuso, convertiren la Covid en arma per a l’enfrontament i ara han de treure bandera blanca. Tampoc dirigents autonòmics esgotats o desanimats com Francina Armengol, que necessità quasi vint dies per visitar una zona destrossada per un cap de fibló. Ni partits com Vox que parlen de victòries a una guerra civil que la immensa majoria dels espanyols, amb independència del bàndol que els tocàs, varen perdre. Ni vicepresidents com Pablo Iglesias que també es troben còmodes en l’enfrontament. Ni dirigents com Pablo Casado, al davant d’un partit corrupte que, en comptes de demanar perdó, amolla focs d’artifici per distreure la parròquia.
Aquest país podria suportar desgràcies com la pandèmia si no hagués de suportar tanta imbecil·litat.
