Suscríbete 1,5 €/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Palma i l’harmonia

Dins del temps es troba el moment oportú.

I dins del moment oportú, 

no hi ha gaire temps.

Corpus hippocraticum

Fa una llarga partida d’anys –uns trenta-cinc, si fa no fa–, un suplement dominical d’un, aleshores, prestigiós diari madrileny publicà un estudi prou documentat sobre quina era la ciutat espanyola més amable per viure-hi. Per fer l’avaluació, es manejà una nodrida sèrie de variables relatives a la millor compatibilitat entre la feina i el repòs; a l’equilibri arquitectònic entre l’antigor i la modernitat; a l’oferta cultural; als parcs i jardins; al trànsit rodat i a la facilitat per passejar sense angoixes; al nombre d’habitants; al nivell econòmic; al preu de l’habitatge; a la qualitat de l’aire i a la claror del cel; a la neteja i a l’estètica de l’entorn; al grau de contaminació acústica... L’estudi conclogué que aleshores –insistim, al voltant de l’any 1985– Palma era la segona millor ciutat, després de Vitòria i abans de Girona. 

De llavors ençà han canviat a pitjor tantes coses a Palma que, de ben segur, el mateix estudi arribaria avui a conclusions diametralment oposades. Allò de la desproporció i del creixement desaforat, ja ho saben, ens ha jugat una molt mala passada als vilatans. Amb el benentès que sobre Palma s’irradien els excessos comesos no tan sols al nucli urbà, sinó a l’illa sencera, no debades Mallorca ha esdevingut, tal com havien predit i dissenyat els apòstols del creixement sense límits, una autèntica àrea metropolitana (que tenim i patim). Així doncs, hem pagat i paguem la manca de contenció. Pel camí, en efecte, s’han esvaït la major part de les virtuts, allò que a la ciutat hi havia de característic, de bo o de molt bo. I encara és l’hora que algú ens expliqui amb arguments sòlids què n’hem obtingut a canvi. Al cap i a la fi, en què ha millorat la nostra vida (la de cada individu, però també la de la col·lectivitat). 

Sigui com vulgui, érem en el punt obligat d’evocar la part harmònica de Palma (que hi és, a desgrat de tot). És a dir, la part que revela ordre i palesa un delit per l’estètica i la proporció. La que mira d’allunyar-se de la lletjor. La que mostra una estima per les formes i la mesura, i alberga una personalitat suggestiva. La que ens connecta amb un passat farcit de ventures i desventures, però, en qualsevol cas, identificable com a propi. La que ens transmet serenor. A saber, la faç de la ciutat que, no sense patiments, s’ha volgut abstreure de la mediocritat. La que estima la claror tènue i les ombres allargades. La que fuig de les estridències i parla en silenci. La que conserva i fomenta un cert esperit culte i distès.

Vet aquí que cap ciutat –i Palma tampoc– és només allò que es veu. I això en tant que cada edifici, cada lloc, cada contrada reflecteix una part de la nostra memòria col·lectiva que a vegades ignorem i d’altres vegades menystenim (justament o injustament). L’aparença externa és només un fragment de la realitat. Sovint ens mancarà saber la connexió estructural dels fets històrics entre si, el significat dels noms i les paraules, el sentit i el valor dels racons que ens trobarem al nostre pas... Tanmateix, per tenir la millor perspectiva global de tot plegat –de la ciutat material, però també de la immaterial– ens convindrà enlairar-nos. Per exemple, Bellver: lloc prou estimable com a bosc i com a referent històric, a dos pams mal comptats del centre urbà. De bon matí, pugem-hi pels camins de la infància, que encara hi són.

Des del punt més alt que ens sigui permès, divisarem, entre llevant i migjorn, un mar ample amb el cap Blanc al fons. Però si acurcem la mirada i la dirigim vers la mar propera, la descobrirem empetitida, gairebé anorreada pels clubs nàutics (tot un abús) i les instal·lacions portuàries (un altre abús). La ciutat moderna, la de terra endins, vista des d’aquí dalt, és un garbuix, un conglomerat més aviat informe que, sense cap atractiu reconeixible, sembla que lluita en contra de si mateixa. El cervell, emperò, selecciona vers el mar. Arran de mar, però ja no del tot (el parc i l’autopista de l’aeroport s’hi interfereixen), destaca amb la màxima nitidesa la Seu, la millor representació monumental de Palma i un dels seus dos símbols senyers (el mateix castell de Bellver en seria el segon).Veiem els pinacles de les esglésies (Santa Creu, Sant Francesc, Santa Eulàlia, Sant Magí, Sant Miquel, Monti-sion...), el conjunt del Palau de l’Almudaina, la Llotja i el Consolat de Mar. Endevinem el passeig de Sagrera, la plaça de les Drassanes, el Born i la Rambla, el jardinet de la plaça de la Reina, les escales de la costa de la Seu, el carrer del Palau Reial, la plaça de Cort...

La Seu, des del mirador abocat al mar, sembla enfrontada a Bellver però de biaix, sense fitar-se del tot. La façana d’aquest mateix costat, feta malbé, amb la pedra i els relleus en un estat del tot descurat, sense vitralls i amb les obertures cegades, ens marca tanmateix el camí de la concòrdia per voltar en direcció al carrer de Sant Bernat –a mà dreta deixarem el Palau Episcopal– i, d’allà, al de l’Estudi General. A partir de la cantonada amb el carrer de Sant Roc i fins a topar amb el de Can Anglada, hem arribat al cor del món (i disculpin la categòrica fília). No cal anar més lluny. Unes quantes passes –setanta, a tot estirar– on es concentren l’assossec, l’equilibri de les formes, la placidesa, el silenci, el benestar i, al cap i a la fi, allò que justament cercàvem de bon principi: l’harmonia.

[Heu dinat sense presses en la millor companyia. Heu repassat el dia i revisitat la bellesa. Heu conversat llarga estona sobre la manera d’encarar el futur, sobre la manera de vèncer els infortunis. Heu lamentat amb la boca closa les errades del passat. Heu entrevist el crepuscle escolar-se a poc a poc però inflexible. Heu sentit l’instant. Heu decantat en un no res els plats, els gots, les tasses, els coberts... Us ha corprès una abraçada intensa i penetrant mentre cruixia la fusta de la taula al ritme de l’encontre entre el mar i la platja. Un esclat de llum us ha dut fins a llocs extrems. En el repòs –en el gaudi somnolent–, us ha mig desvetllat el so llunyà però nítid d’En Figuera tocant una hora capvespral qualsevol de no importa quin diumenge de no importa quina tardor. Retem tribut a Palma].

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats