Ara i sempre, en política, tan importants han estat els fets com el relat que s'acaba fent dels fets. El control narratiu ja era una de les parcel·les de poder més disputades abans que els caps de premsa i els spin doctors pul·lulessin ministeris, conselleries i palaus presidencials. Però l'eclosió de les TIC a principis del segle XXI va suposar que el ciutadà corrent deixés de ser un simple oient d'aquells relats i tingués la possibilitat d'esdevenir ell mateix un relator a través dels múltiples instruments tecnològics i xarxes socials que tenia a l'abast. El canvi de paradigma ha estat tal que, a dia d'avui, sembla que governar ja consisteix més en administrar relats que no realitats.
L'estat de la nació ha estat substituït per l'estat d'opinió. Les campanyes de propaganda que ha duit a terme el govern Sánchez arran de la crisi de la covid en són un exemple clar. No debades la persona amb més pes dins el gabinet no és cap vicepresident, sinó Iván Redondo, un expert en comunicació política no afiliat a cap partit. A Balears, el tripartit d'esquerres duu a terme des de fa cinc anys una campanya de fitxatge de periodistes de quasi tots els mitjans públics i privats. És una paradoxa que un govern es reforci a base de debilitar la democràcia, xuclant el talent dels mitjans de comunicació que l'han de fiscalitzar. Per descomptat, és legítim, però no és innocent.
En temps de prosperitat, les maquinàries narratives funcionen com un rellotge, però quan la realitat adquireix un cert grau de contundència no es torben a mostrar el llautó. És el que li passa aquests dies a Isabel Díaz Ayuso que, com una caricatura xareca de Trump, ha insistit en emmascarar les nefastes xifres de contagi de Madrid amb trampes que ofenen les intel·ligències més elementals. És el que li pot acabar passant al govern Sánchez i a la pràctica totalitat de governs autonòmics si segueixen eludint durant més temps les mesures dràstiques -retallades, pujades d'imposts, etc.- que hauran d'acabar prenent. Són temps difícils pels encantadors de serps, especialistes en torejar la realitat amb una roda de premsa, quatre titulars i dos cops d'efecte. Aquesta vegada el bou de la realitat és massa gros per eludir-lo. Tot i això, és possible que no faltin els governs que tenguin la temptació d'intentar-ho. Tanmateix, com en el conte de Monteroso, quan despertin, la realitat seguirà allà on era. Aleshores, la sensació d'engany pot esdevenir un material políticament massa inflamable i, qui juga amb foc?
