Una menor travessa el parc mentre el grup de joves la mira amb desig poc dissimulat. L'envolten i comencen a tocar-la amb luxúria malgrat les protestes. Una amiga corre a cercar familiars i amics que arriben per socórrer la jove. Els agressors, lluny de fugir, s'enfronten als salvadors i les colpegen.

És una escena de Wifi Side Story. Però n'hi ha més. Les colles organitzades cobren per permetre l'ús de pistes esportives de propietat municipal. Hi ha bregues i botellot fins a la matinada. Els veïns procuren no passar per allà per por a ser robats, insultats o agredits. Si hi van alguns policies, gairebé se'n foten d'ells. Sembla un plagi del musical West Side Story, amb música de Leonard Bernstein i estrenat a Broadway el 1957. O, si ho preferiu, de la versió cinematogràfica de 1961, protagonitzada per Richard Beymer, Natalie Wood i, sobre tots els altres, Rita Moreno.

Però Wifi Side Story no és cinema ni teatre musical. Es tracta d'una història real contada aquesta setmana per Xavier Peris a les pàgines de Diari de Mallorca. L'escenari es troba a Palma, al costat del carrer Manacor i ben davant la comandància de la Guàrdia Civil. No s'enfronten dues bandes d'immigrants, els Sharks, d'origen porto-riqueny, i els Jets, originaris d'Europa. És un argument creat a casa.

Menyspreen la Covid-19, els majors i els joves que no són com ells. Poc els importen la llei i l'autoritat. Sols reconeixen la seva força i les seves normes. El tinent Schrank, que manté un cert nivell de respecte per part dels integrants de les colles, seria objecte de befa com ho és l'agent Krupke a la ficció novaiorquesa.

El fenomen de les tribus urbanes, de les colles juvenils que es fan seu un territori, dels grups que es reuneixen per a preparar i executar malifetes no és nou. El més preocupant és que, lluny d'estar sota control, segueix creixent. Les causes són múltiples i variades, però hi ha tres efectes reproductius que evidents: el d'imitació, el de desesperació i el de desautorització.

L'efecte imitació és clar. Les heroïcitats dels seus referents d'arreu del món arribaven fins fa uns anys a través de les pel·lícules de Hollywood, oportunament filtrades per guionistes i productors. Ara, les seves gestes són reals. Les graven ells mateixos a qualsevol indret del món i s'amplifiquen a través de les xarxes socials a ordinadors i telèfons de tots aquells que, amb algunes neurones de menys, admiren a bèsties que presumeixen d'apallissar persones sense sostre o abusar sexualment de dones solitàries mentre graven amb el mòbil les seves miserables accions.

Un segon efecte és el de la desesperació. No podem oblidar que alguns dels integrats d'aquests grups de descervellats s'hi integren des de la desesperança. Si la societat sols els hi ofereix un futur pitjor que els dels seus pares. Si no és capaç d'oferir-los un paradís, encara que sigui imperfecte, és molt probable que una part dels joves es deixin enganxar per aquells que les prometen l'infern. O pels populismes.

Pel tercer efecte cal forçar la paraula: desautorització. Els poders tradicionals han perdut autoritat. I no cal recordar sempre que l'autoritat no és sinònim de força. S'avé millor amb prestigi, superioritat moral o mèrit. Aquestes són qualitats minvants entre polítics, parents i forces de seguretat. Els joves atrets per aquestes noves famílies o organitzacions entraran amb guerra amb les velles estructures.

Ens ocupa i preocupa la Covid. Però és molt possible que d'aquí a un any o any i mig la pandèmia sigui un malson, si es compleixen els pronòstics de l'OMS, dels científics i dels polítics. En canvi, és improbable que tenguem una vacuna contra la desestructuració de la societat. Pot ser que a més d'un Wifi Side Story, tinguem un Cort Side Story, un Jaume III Side Story o un Santa Catalina Side Story.