Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

Fills de militars

Fa alguns dies la meva bona amiga Àngels Fermoselle em va donar la notícia de la mort d'Antoni Llull, professor del departament d'Empresa de la UIB. Estava literalment "consternada" pel decés de qui va ser amic i client de la seva botiga de productes dietètics, i em va demanar si el coneixia. De tot d'una no hi vaig caure però llavors, després de xerrar amb ella i fer memòria, vaig adonar-me que en Toni era un dels fills d'en Tono i na Maruja, uns bons amics dels meus pares, amb els quals convisqueren als pavellons de Son Rul·lan i que en els darrers anys venien sovint a la nostra casa des Pont d'Inca a visitar-los.

Em consta que en Toni era una persona sana, amb inquietuds socials i preocupacions pel medi ambient i la qualitat de vida del nostre entorn. A dir ver feia estona que li havia perdut un poc la pista; una de les darreres vegades que el vaig veure va ser al Cafè de sa Llotja de Palma, un lloc que solia freqüentar. Jo llavors militava en Els Verds, un partit pel qual em va semblar que tenia simpaties i per les propostes del qual manifestava un notable interès. Aleshores era molt gratificant trobar persones obertes i intel·ligents que s'acostassin als postulats d'Els Verds, una opció sens dubte minoritària però que va generar una certa il·lusió i entusiasme en el panorama polític illenc. I en Toni n'era un bon exemple, dels que no abunden.

El seu pare, en Tono, i el meu, eren militars, concretament de l'arma d'Aviació. De les visites que en Tono i na Maruja feien a ca nostra record la rectitud i el posat bonhomiós i comprensiu d'ell, d'una banda, i l'alegria i l'espontaneïtat femenina d'ella, de l'altra. Feien llargues tertúlies amarades de cafè i bon humor -"estos hijos nos han salido un poco rojos"-, li deia en Tono a mon pare, en un intent de desdramatitzar les lògiques inquietuds socials i ecològiques que llavors sentíem i amb les quals, ara veig que un tant ingènuament, preteníem canviar el món. Na Maruja, al seu torn, tractava de tranquil·litzar mumare sobre la liberalització dels costums i la relaxació de les relacions entre els joves, especialment pel que fa a l'alliberament sexual i totes aquelles coses que llavors preocupaven la generació dels nostres pares, la majoria d'ells nascuts dins el primer quart del segle passat. Tot i el temps trascorregut -estic parlant de fa més de 50 anys, jo era gairebé un nin- record aquelles converses d'una manera molt nítida. Em cridaven l'atenció dues coses: la primera, el fet que, tot i ser mallorquins de naixement, xerraven el castellà entre ells (mon pare solia dir que el mallorquí era un poc com ses espardenyes, que estava molt bé per anar per casa, una opinió llavonces força estesa); la segona, com més hi pens, era que es tractava de converses "sòlides", és a dir, basades en el respecte i la tolerància mutus, i que tenien com a finalitat última tractar d'establir ponts entre la grisor del franquisme i els nous temps que inevitablement havien d'arribar.

En els temps de què estic parlant el fet de ser fill de militar era quasi un estigma, una cosa de la qual t'havies d'amagar o de la que no convenia que se'n parlàs gaire. He de reconèixer que fins i tot jo mateix tenia alguns prejudicis cap a aquest estament: al servei militar vaig conèixer conductes d'alguns comandaments no massa edificants i identificava, ara veig que de manera equivocada, l'estament militar amb el règim polític sorgit del cop d'estat que va propiciar la dictadura franquista. Fins que un bon dia mon pare va dir si fa no fa aquestes paraules: "Si hi ha una cosa que no li perdonaré mai a n'en Franco és el fet que no reconegués els mateixos drets als militars ferits o mutilats del ban republicà, ja que tant els uns com els altres pertanyien a l'Exèrcit". Allò va ser com una revelació, com si amb una granereta m'espolsassin de cop les teranyines que durant molts d'anys varen entelar els meus ulls. Ell mateix es va negar sempre a afiliar-se a qualsevol de les faccions sorgides al voltant del Règim (Falange, Carlistes, Requetés...), reivindicant la professionalitat del militar i la vocació de servei a la pàtria, per bé que ara aquests mots puguin sonar altisonants o "demodés".

Vivim un temps on alguns dels valors de l'exèrcit estan clarament a la baixa: l'ordre, la disciplina, el principi d'autoritat... Record com si fos ara la primera vegada que, en qualitat de funcionari de la conselleria de Cultura, vaig assistir a una reunió del Consorci del Castell de Sant Carles. De tot d'una em sobtaren una mica els uniformes i les condecoracions exhibides per alguns dels militars que en formaven part, però ben aviat vaig descobrir que davall d'aquella roba de feina s'hi amagaven persones d'una gran professionalitat i amb un elevat sentit del deure i l'eficàcia, qualitats que com més va més trobam a faltar a l'Administració, ja sigui autonòmica, insular o municipal.

No sé si aquesta visió de les coses me l'ha proporcionada el fet de ser fill de militar, pero crec que sens dubte hi ha ajudat. N'Antoni Llull també ho era, i amb aquestes paraules no he pretès sinó fer-li un petit homenatge, ja que crec que eren moltes les persones que l'apreciaven i reconeixien en ell uns valors que escassegen dins la mediocritat i la confusió en què ens ha tocat viure. La gestió que com a societat estam fent de la pandèmia n'és un bon exemple, sense anar més enfora.

Compartir el artículo

stats