El mar de Palma que ens mereix és el paradís gairebé inassolible de l'illa de Cabrera. Mai no sabem del cert què ens depararà el futur, però, ara per ara, és impossible arribar-hi, a Cabrera, en cotxe, en avió, en tren o en paquebot (o a peu); per això, els vilatans ens hem de conformar de gaudir del seu mar a petites dosis, molt de tant en tant. De moment, així doncs, Cabrera es conserva protegida de nosaltres mateixos. En visitar-la, ens quedarà per sempre el record plaent d'uns paratges solitaris i d'una aigua única que ens regala totes les fortunes, que ens acull sense demanar-nos res a canvi, sense importar-li què volem fer en penetrar dins les seves suggestives entranyes. Cabrera, tan solitària, tan bella, tan impertorbable, tan enigmàtica, t'obliga a respectar-la, i, fins i tot, fa una certa por. Potser que aquest sigui un dels seus atractius secrets, que fa por. De dia i de nit, però sobretot als capvespres, quan el sol ponent es fa gran i la claror comença a minvar decidida sobre un horitzó vermell i blau.
Algun poeta ha volgut veure sa vida reflectida dins el mar, dins la infinitud del mar. I també ha assimilat l'acte amorós amb l'aigua calmada del mar que besa l'arena de la platja i torna un cop i un cop més i encara un altre mentre l'arena es deixa estimar i estima. Cabrera, emperò, no té platja i, si de cas, només un petit i acollidor redós. Ningú no és pas perfecte, i Cabrera tampoc.Com no ho són, perfectes, ni de lluny, els altres mars de Palma, amagats darrere la línia dels edificis que gairebé impedeixen l'accés i la visió (can Pastilla, s'Arenal i cala Major en serien tres exemples eloqüents; potser mig exclouríem Ciutat Jardí).El mar és allà, darrere els blocs de formigó, ens ho hem de ben creure, ens consta que hi és, però arribar-hi representa gairebé una heroïcitat, un dolor que no tothom és capaç de suportar.
Així doncs, a mesura que superem les trinxeres mentals i també les físiques, a mesura que ens obrim pas a cops (metafòrics) de destral, els sentits quedaran íntimament danyats. Encara i així, tocarem la mar, arribarem a tocar-la. Tanmateix, ens convindrà evitar girar la ullada cap enrere i tractar de mantenir la vista vers una aigua que ens pot semblar blava i digna d'encomi, però que, si la mirem bé, veurem igual de gris i incerta que el nostre futur col·lectiu. Per sobreviure, al cap i a la fi, potser que convingui que evitem caure en la sempre irrefrenable temptació de l'esposa de Lot. Nedem mar enllà, ben lluny, tan lluny com ens permetin les hores precedents esmerçades en l'empresa, i, en tornar a la platja, honorats per la gesta, humiliem retuts la mirada davant la senyora cobdícia, mare de tots els mals.
Els danys arran de mar parlen en alta veu: a l'estètica, a la proporció, a la natura, a la història, al passat, als ancestres... Als habitants d'aquesta terra com a primers damnificats. Palma s'ha fet així com s'ha fet, igual que Mallorca: a cops de piquetes i d'excavadores inclements que arrasaven tot quant trobaven al seu pas per garantir la primera filera d'un espectable que, quan es generalitzava, quan multituds ingents hi participaven, perdia la major part del seu benèfic atractiu. Exemplar paradoxa. Mai no s'ha volgut entendre que la tranquil·litat i la bellesa no poden esdevenir un espectacle de masses perquè, si ho fan, passen a ser una altra cosa diferent. Passen a ser, si més no, el contrari.
Pot ser que sigui un bon moment per demanar-nos si els nadius tenen -tenim- cap dret. Si viatgéssim pel camí de la nostàlgia, ens dirien nostàlgics, i, no se sap ben bé perquè, aquest qualificatiu té un alt component desfavorable (l'enyor està mal vist, ve a ser com una mena de desordre mental). Per tant, viatjarem a la recerca del temps passat, però ho farem fredament, amb les mínimes concessions a l'emotivitat. Mirem, per exemple, fotografies anteriors d'entre els anys vint i quaranta del segle passat on a les platges de Palma es veia alguna caseta solitària i només pins, arena i mar (pins, arena i mar) allà mateix on avui s'ensenyoreixen el mal gust i la contundent agressió de la disbauxa constructiva. Recuperem, fins on ens pugui dur la memòria de la vida viscuda, els propis records. Hem guanyat o hem perdut?
Ens diran que l'estat actual de coses és el preu que hem pagat pel progrés i el benestar econòmic de la població. Gràcies per la generositat, però el progrés, si això fos el progrés, que no ho és, equivaldria a una malvestat indesitjable. Per aconseguir el benestar econòmic de la població -per favor, que algú ens salvi dels salvadors!-, no era gens necessari destruir els somnis i cegar el futur. No necessitaven depredar el territori ni que augmentés exponencialment el nombre de visitants fins molt més enllà de la capacitat del territori per encabir-los-hi. Amb molt més poc de tot, bastava bé. Enlloc està escrit que els humans hàgim de viure millor quan se'ns priva de gaudir del repòs silent i de la natura. Enlloc està escrit que a Mallorca, a Ciutat, no es pogués actuar amb un criteri sa, amb mesura, mestratge i intel·ligència.
Potser que encara no sigui massa tard i que la pandèmia ens convidi -ens obligui, més aviat- a repensar el present i l'esdevenidor des de la perspectiva que atorga l'anàlisi crítica de les grans errades comeses en el passat. Massa de tot? Sí, massa de tot. Aquesta semblaria una diagnosi precisa. Per guarir el malalt, caldrà, sens dubte, temps, prudència, pedagogia pública i desfer un camí fals amb decisió, però també amb la consciència que millorar el futur comportarà sacrificis individuals i col·lectius gens menors. A major glòria de l'autèntic benestar, perquè havíem quedat, recordem-ho, que érem en aquest món per tractar de viure de forma serena, sense sobresalts, agombolats per la remor sedosa del mar.
