Potser perquè estem a l'estiu, aprofitant al màxim les tan anhelades vacances, potser a causa de la canícula que ens introdueix en el dolce far niente i ens fa anar d'esma d'ací cap allà, desvinculats totalment de les activitats de sempre, potser perquè hem estat, és clar, massa centrats en la Covid-19, que hi ha hagut tan poc ressò mediàtic de la mort de Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de la Prelatura de Sao Félix d'Araguaia (Brasil), conegut arreu per la seva tasca com a gran defensor dels drets del més necessitats, un dels fundadors del Consell Indigenista Missioner i de la Comissió Pastoral de la Terra de l'Església brasilera, teòleg compromès amb una teologia que no era criada del magisteri, il·lustre paladí de la teologia de l'alliberament, i que diverses vegades fou proposat per al Premi Nobel de la Pau. Maria del Mar Bonet li va dedicar un petit homenatge, del qual s'ha fet eco aquest diari, en l'actuació que va fer dissabte passat, 9 d'agost, en la terrassa del Claustre de Maó que, mitjançant uns versos de la gran Joana Raspall, escriptora i poetessa, convidava a una reflexió davant la indiferència i la passivitat enfront del dolor i a les desigualtats que provoca la nostra societat actual: "Si haguessis nascut en una altra terra, podries ser blanc, podries ser negre... Un altre país fóra casa teva, i diries sí en una altra llengua...". Pere Casaldàliga va morir el dia 8 d'agost a l'edat de noranta-dos anys, a Batatais (Brasil). Nascut a Balsareny (Bages) el 16 de febrer de 1928, ja ben jove va entrar en la Congregació Fills de l'Immaculat Cor de Maria, més coneguts com a Claretians, congregació fundada per Antoni Maria Claret, que també era de la comarca del Bages (Sallent), arquebisbe de Santiago de Cuba entre els anys 1850-1857 i després de la seva mort, sant en el calendari de l'Església Catòlica. És una congregació que té un carisma marcadament missioner. Una vegada ordenat sacerdot i després de dur a terme diverses tasques en les comunitats claretianes de Catalunya i Aragó, va emprendre el camí missioner en direcció cap a Brasil, fundant una missió claretiana a la regió d'Araguaia (Mato Grosso). D'aleshores ençà, Sao Félix d'Araguaia ha estat casa seva. Quan va prendre possessió com a bisbe de la Prelatura es va guanyar tot d'una les enemistats dels terratinents i poderosos, així com de la dictadura militar brasilera (1964-1984) que, amb una forta repressió estatal, va intentar expulsar-lo diverses vegades sense aconseguir-ho. Fou un convençut de les idees de la teologia de l'alliberament i dels drets dels més desvalguts, per això va rebre pressions dels sectors més conservadors de l'Església del Brasil, de l'Església d'Amèrica Central i fins i tot de la Cúria Romana, que el cridà diverses vegades perquè expliques la seva postura política i la seva implicació en la teologia de l'alliberament. Casaldàliga explica en les seves memòries que quan va arribar a Sao Félix els poderosos el convidaven a pantagruèlics àpats, mentre el poble es moria de fam. Aleshores es va preguntar, on havia d'estar?, entre els poderosos o entre els més febles i desvalguts? La seva tria va marcar definitivament la seva vida. Quan el 23 d'octubre de 1971 fou consagrat bisbe de la Prelatura de Sao Félix d'Araguaia ja va deixar els seus signes d'identitat: no acceptà cap distintiu que el distanciés del poble al qual volia servir. La mitra fou substituïda per un capell de palla, anomenat sertanejo. El bàcul fou un rem fet pels Tapirapé i l'anell de tucum, fet pels indis de la regió, marcaria el seu compromís amb tots ells. Cal dir que l'anell de tucum (fet amb una llavor de palmera, típica de l'Amazònia) en el període de l'esclavitud a Brasil, simbolitzava els esclaus que lluitaven per l'alliberament; mentre els terratinents portaven anells d'or, els esclaus portaven anells de tucum. La targeta de record distribuïda als presents deia el següent: "La teva mitra serà el capell de palla sertanejo, el sol i la lluna; la pluja i la serenor; la mirada dels pobres amb els quals camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El bàcul serà la veritat de l'Evangeli i la confiança del teu poble en tu. El teu anell serà la fidelitat a la nova aliança de Déu llibertador i la fidelitat al poble d'aquesta terra. No tindràs altre escut que la força de l'esperança i la llibertat dels fills de Déu, ni usaràs altres guants que el servei en l'amor". En la que podríem anomenar la primera carta pastoral, Una església de l'Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social (1971), relata de manera detallada els casos d'explotació, citant els responsables i les causes. L'enemistat que va causar aquest document va posar en perill la seva vida en més d'una ocasió. Una de les vegades que varen atemptar contra ell, mataren el seu secretari, que anava en corbata i americana, pensant-se que el qui anava millor vestit devia ser el bisbe, mentre que Casaldàliga anava amb una simple camisa i pantalons texans.
El seu llegat és molt extens, deixant una gran obra escrita en prosa i poesia, però el més important ha estat el seu testimoniatge, realment compromès amb el poble i els pobres, opció que havia considerat fonamental a l'hora de transmetre el missatge pel qual havia consagrat tota la seva vida. Que el seu exemple sigui una guia per a altres. Finalment, transcric alguns dels seus pensaments: "Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquesta postmodernitat, pragmàtica, immediata i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme, no hi ha bellesa a la vida, no hi ha sentiment". "El que dono és el que em fa, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè sóc més. Com més tinc i dono menys, tinc menys, perquè sóc menys". "Només aquell qui s'aventura es pot equivocar".