Diego López de Manrique cantà als infants d'Aragó en la seva fantàstica Oda a la muerte de mi padre. "Ubi sunt", escrigué. Veient el port de Palma, potser ara algun poeta local podria escriure una Oda al turista. Si ningú hi posa remei, no veurem un creuer en un any. I és que l'indústria que més malparada del Sars-Cov-II ha estat la de transport de viatgers per mar. No sé si ho recorden, però hi va haver un moment en que al Port de Ciutat de Mallorca n'hi entraven tres i fins i tot quatre diaris. Certament, no eren tots els jorns. Però entre març i octubre, rara era la setmana que entre vaixells petits i grans no desembarcassin deu mil persones als molls. Temps de recepcions als nouvinguts, entrega de mètopes, sopars de gala i somriures còmplices entre els diferents equips de l'Autoritat Portuària de les Illes Balears i l'influent patronal del sector, la CLIA.
Sembla que tot va passar fa una eternitat. Res més allunyat: no fa ni dos trimestres que els primers creueristes alemanys i italians desembarcaven davant Paraires. Però ja se sap, el que no pogueren estudis de prestigioses institucions - Universitat d'Uppsala entre d'altres - o manifestacions al davant l'APIB ho aconseguí un virus d'origen encara desconegut. I mentre un grup d'experts intentava posar-se d'acord en com compatibilitzar població i negoci, el somni del més arrauxat dels ecologistes es feia realitat. Ara ja sabem quin és el preu a pagar si passada la pandèmia,volem continuar sense grans pailebots a ca nostra.
Potser cal una reflexió conjunta. Pausada. Sense presses. Entre els diferents col·lectius implicats. Des dels veïnals fins els empresarials. Passant per les institucions i agents socioeconòmics afectats. És obvi que l'activitat econòmica ha de retornar a les drassanes. Però també hauria de ser coherent que dit retorn hauria de tenir el màxim consens possible.
