Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

Palma, la ciutat insomne

S'esdevé adesiara que les ciutats tenen una presència en el món entre etèria i vàcua, i un rumb més aviat erràtic. Ben mirat, emperò, convinguem que les ciutats no necessiten saber cap a on van, atès que, de fet, no necessiten saber res perquè no tenen vida: ni respiren, ni senten, ni dormen. Tan cert és que les ciutats no tenen vida que les esbudellem, les sacsegem, les recosim i les ofeguem de forma inclement, i mai no es queixen. Ningú no podrà dir que hagi sentit que una ciutat es queixi. Ho suporten tot (almenys fins al dia d'avui). Ja s'entén que les ciutats només són edificis i carrers i places, i algun parc, i voreres i arbres, que serveixen perquè les persones hi visquin, treballin i hi vagaregin d'aquí cap allà. I poca cosa més. Per tant, afirmar que la ciutat „una ciutat qualsevol„ té vida és la mateixa ximpleria que dir que la ciutat té un cor que li batega dins un pit on gairebé no cap, i etcètera.

Vet aquí, per exemple, Palma, que no té vida i ni respira, ni parla, ni hi sent (ni té un cor que li bategui dins del pit).Però „això sí„ pateix d'insomni perquè fa llargues dècades que espera que alguna mà amiga la tregui del marasme. A cops semblaria fins i tot que Palma no tingués nom, o que el que té condret fos ignorat pels ciutadans. Vindria a ser com una ciutat fora de si, aliena a la seva mateixa existència. Però, a desgrat d'aquesta inanitat, Palma, com si fos un adolescent enfebrat, creix a llevant i a ponent, vers el cel i vers l'infern. Per tant, fet i fet, es mou. De la mateixa manera que es mouen les coses i les persones que l'habiten. Es mouen les persones, els cotxes, les motocicletes, els autobusos i uns estranys ginys que alguns vilatans fan servir per desplaçar-se entre la gent. Es mouen, al cap i a la fi, els cossos i les ànimes (absents).

Concloguem, així doncs, que Palma es mou, i les coses i les persones i les ànimes(absents) també es mouen. Però, sobretot, es mou la brutícia, que sentim i palpem encara que no la pugem veure. La brutícia va d'aquí cap allà de forma callada, com pertoca, entre penombres, com pertoca. I també per les clavegueres (que això encara pertoca més). És com un virus, que hi és però no veiem, i sabem que hi és perquè en veiem els resultats. És com la mort, de la qual només veiem els resultats i res més que els resultats. Per això, hi ha qui es demana si realment existia, en una altra vida, la mort, i s'ha esdevingut que ha deixat d'existir. O si existeix des que el temps és temps o no ha existit mai, encara que es faci present aquí i allà un dia i un altre (i una nit i una altra nit).

Tornem allà on érem, sense més excursos. Palma és, queda dit, una ciutat invisible, fantasmal, que hom diria que, com més va, més a frec és d'estimbar-se, somnàmbula, per un barranc, o de desaparèixer entre les ombres de l'oblit. Però „oh!„ ens acull, ens recull, ens agombola i, si li insistim amb vehemència, ens permetrà fins i tot estimar-la com una amant fervent. I l'anhelarem quan n'estiguem lluny. Però Palma són moltes ciutats alhora i, alhora també, moltes derrotes. Moltes frustracions, moltes desventures, moltes visites a allò que com més es perpetua més pudor fa de resclosit, de desídia, d'abandó. Moltes derrotes i algunes magnífiques victòries de l'esperit.

Un temps passat, posem per cas, era una certesa poder caminar pels carrers estrets, frescos i silents del barri de la Seu per amistançar-se amb la cordura i evocar la memòria dels dies viscuts (o per viure encara). Era una certesa poder sentir el ressò dels propis passos. Ho era. La pregunta és si avui això encara és possible, o si més aviat el brogit eixordador que ho domina tot,encara que pugui semblar que no es percep, ens durà a abandonar l'esperança de retrobar-nos cara a cara amb la solitud mentre divaguem pels racons perduts de la bellesa. Com després de l'amor, Palma per moments es desfà i es queda adormida tendrament amb el cap recolzat sobre el nostre braç. I com després d'un amor maldestre, per moments ens copeja sense miraments per recordar-nos la nostra estupidesa en haver permès que enfollissin la desmesura i el mal gust i que regnés la indolència. Al cap i a la fi, per recordar-nos la indignitat que ens aclapara.

Palma, així doncs,està feta d'encís i de lletjor, d'estima i d'odi, de generositat i de roïndat, de foscor i de llum,de saviesa i d'ignorància. De tot plegat en resulta com una mena de confusió permanent que fa que els vilatans errin sotmesos pel desconcert. D'ordre i harmonia, de línies pures i equilibri, algunes molt valuoses expressions. De desgovern, de magnificència sense solta, d'improvisació, de descontrol i de barbàrie,també. Així les coses, si Palma és una/un amant que ens correspon i s'incorpora a la batalla o, ben al contrari, ens treu inflexible a puntades de peu del seu llit, la pregunta és: què fa que actuï d'una manera o d'una altra? Anirà per barris, dies i instants fugaços, com en tants altres àmbits de la vida.

Compartir el artículo

stats