La paradoxa a la qual ens enfrontam els ciutadans de les Balears és la següent: la inversió pública dedicada a preservar l'entorn i a millorar les infraestructures fa les illes més confortables, però alhora les fa més inaccessibles per a molts dels que les habiten de cap a cap d'any. Segons informava Diario de Mallorca fa uns dies, la licitació del nou port del Molinar plantejada per Joan Gual de Torrella en suposarà la total privatització i, en conseqüència, l'expulsió del Club Marítim del Molinar i de les famílies del barri que hi tenien les seves petites embarcacions des de feia generacions. El final és poc sorprenent si tenim en compte en mans de qui va deixar l'APB el tripartit d'esquerres. Ara bé, és probable que cap de les persones que durant els darrers anys havien reclamat un port petit al Molinar s'imaginàs que "petit" voldria dir "recinte selecte només a l'abast de milionaris nòrdics".
En un altre barri emblemàtic de Palma l'ajuntament acaba d'anunciar la conversió del carrer Nuredduna i de la Plaça de les columnes en una zona per a vianants. A priori, hom pensaria que és bo que es substitueixin els cotxes per bancs, jardins i jocs infantils. Però el fet que el projecte coincideixi amb l'obertura de dos nous hotels a la plaça li dona un vessant del tot inquietant. Quantes famílies seran expulsades del barri per l'increment dels preus dels lloguers? Quants dels petits negocis que actualment hi ha a la zona seran substituïts per negocis més "sofisticats"? Qui evitarà que Pere Garau acabi convertit en un nou mercat-espectacle?
Aquest és el preu que han de pagar els veïnats cada vegada que els poders públics i els privats es conjuren per "salvar" un barri. És la paradoxa que viu Palma des de fa anys i serà la que viuran les illes en conjunt si es confirma la previsió dels grans fons immobiliaris. A saber, la d'un fort increment de demanda d'habitatges a la costa espanyola per part d'estrangers d'alt poder adquisitiu que, arran de la pandèmia, han començat a fer teletreball. Si les Balears ja eren inaccessibles per a molts, és possible que ho siguin encara més en un futur no gaire llunyà. Mentrestant, seguirem invertint fons públics en conservar i embellir un escenari en el qual els ciutadans ja només hi tendrem cabuda si renunciem a ser-ho i ens convertim en figurants d'una obra que protagonitzen nous actors de nord enllà, on tal com va escriure Espriu, diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
