En una terra com aquesta, on tot el que no està en venda és part del decorat, resulta impossible distingir on acaba la realitat i on comença la ficció amb què enllepolim els nostres clients. Des de fa dos mesos, hem venut als turistes i als turoperadors el fum d'unes illes segures i radiants. Així ho admetien a aquest diari Govern i hotelers fa només uns dies: "el Govern balear y el propio sector están intentando lanzar mensajes de optimismo sobre la evolución de la actividad turística, aunque no se oculta que en algunos casos se vende humo". El perill de vendre massa fum és acabar respirant-lo i és justament aquesta sensació d'autoengany la que va recórrer Mallorca dijous passat, quan el diari Bild va publicar que una família alemanya havia tornat contagiada de les seves vacances a Mallorca. Si tal com explicava Diario de Mallorca fa una setmana, dels 6.130 turistes que entre l'1 i el 18 de juliol presentaren símptomes compatibles amb la Covid, només 41 foren sotmesos a una PCR, ningú no s'hauria de sorprendre que la maniobra hagi acabat com la processó de sa moixeta.
Tot i que l'estratègia fos temerària -o, com a mínim, il·lusa- era lícit i, probablement, una qüestió de supervivència intentar el que fos per salvar dos mesos de temporada. Ara bé, no és acceptable que s'hagi intentat vendre de portes endins el mateix fum que s'ha escampat mar enllà. En només tres setmanes, la bonificació de la seguretat social per a la reincorporació de fixos discontinus -teòrica gran alternativa a la pròrroga dels ERTO concedida a Canàries- ha quedat en fora de joc. Qui es pot permetre incorporar més treballadors en un context on les cancel·lacions superen les reserves i on la perspectiva del mes d'agost és encara pitjor que la del juliol? Encara més preocupant és el fet que els ajuts que el Govern havia destinat als autònoms s'exhaurissin en només quaranta minuts i en quedessin fora el 85% dels sol·licitants. Aquest trist rècord no només demostra la gravetat de la situació, sinó que deixa en evidència unes institucions públiques que no han mesurat les dimensions del cràter que tenen davall els peus. Pot ser hi ha qui pensa que, mentre esperam l'arribada del manà d'Europa, podem seguir passant els mesos fent-nos trampes al solitari. Però de què serviran els milions si no tenim apamada l'esfondrada? Algú ja ha decidit què serà necessari amputar? Què podrà ser rescatat i què no? S'acaba el temps de les improvisacions i els cops d'efecte. La realitat crema de cada dia més a prop.
