Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miquel Àngel Lladó Ribas

In memoriam

Text llegit amb motiu de l'homenatge a les víctimes de la Covid-19 al cementeri de Palma el passat 17 de juliol, en el marc del 8è Festival de Bandes de Música "Ciutat de Palma"

"On sigui que hi hagi tristesa, hi ha terra sagrada". Aquesta cita pertany al llibre De profundis, d' Oscar Wilde, una de les lectures que em varen acompanyar durant el confinament. Wilde va escriure aquesta obra des de la presó de Reading, on va romandre durant dos anys acusat d'homosexualitat, allà a l'Anglaterra victoriana. La conclusió que en vaig extreure després d'haver-ho llegit és que molt sovint és en les situacions extremes i especialment doloroses quan treim el millor de nosaltres mateixos. N'és un magnífic exemple aquesta altra cita del llibre: "He de conservar, avui, l'amor dintre del meu cor; si no, ¿com resistiré aquest dia?".

És possible que aquestes paraules no aconsegueixin alleujar el dolor dels familiars o amics que han perdut un ésser estimat durant aquesta pandèmia. Tots ho hem viscut d'una manera o altra: al dolor inherent a la pèrdua, ja de per si intens i irreparable, s'ha d'afegir en aquest cas la impossibilitat d'acompanyar les víctimes en el seu trànsit definitiu. És bo de dir, ho sé. Per molts d'adjectius que hi posem mai no aconseguirem expressar la desesperació ni la impotència de les persones que han passat per aquesta experiència. Tenc un amic que hi va perdre un germà, a causa del coronavirus, i que en referir-se al tràngol pel qual havia passat el descrivia en termes d'"horrible" i de "vertader espant", uns qualificatius del tot escaients a l'hora d'expressar el sentiment d'impotència que moltes persones han viscut davant la pèrdua d'un ésser estimat. D'altra banda, i contrastant amb aquesta realitat tan dolorosa, les víctimes de la Covid-19 s'han reduït sovint a una xifra, a un càlcul més aviat fred i impersonal, tot i els homenatges de què han estat objecte per part de col·lectius i institucions.

Amb aquest acte d'avui pretenem honorar la memòria de les víctimes, un total de 28.416 a l'Estat espanyol, segons les dades oficials, 229 d'elles a Balears. És a dir, 28.416 persones amb nom i llinatges, i prop de sis-centes mil a tot el món a dia d'avui. Unes xifres esgarrifoses, sense cap dubte. I ho volem fer a través de la música, el més gran i universal de tots els llenguatges existents. Record un altre amic que durant aquest confinament m'enviava vídeos en què interpretava famoses àries d'òpera o peces de renom de tots els temps. Al principi no entenia molt bé quina era la seva intenció, fins que vaig comprendre que allò que pretenia era exorcitzar l'aïllament i la tristesa; acolorir, en definitiva, la bimbolla grisa i asèptica en què es trobava empresonat a causa del confinament. Una de les peces que més em va commoure va ser Vesti la giubba, de R. Leoncavallo, on el protagonista, el pallasso Canio, ha de sortir a escena tot just després de descobrir la infidelitat de la seva esposa Colombina amb el personatge de l'Arlequí. Vesti la giubba, que podríem traduir per "posa't la jaqueta", és un cant al dolor derivat de l'adversitat, a la manera en què Wilde sublimà magistralment a De Profundis l'amor que sentia pel seu amant -i causant, al capdavall, de la seva dissort- mitjançant una epístola tan bella com colpidora.

Crec que en un i altre cas allò que tractaven de fer els protagonistes d'aquestes històries era omplir d'alguna manera el silenci. Un silenci dens i feixuc, val a dir-ho, però en cap cas comparable a l'amargor infinita que el decés de les víctimes del coronavirus ha deixat entre els seus familiars i amics. Aquest buit, aquesta distància tan dolorosa com inabastable, és la que tractarem d'omplir avui a través de les peces que les bandes de música de s'Almudaina, Son Ferriol i es Camp Redó ens oferiran generosament tot seguit. Crec que el fet que aquestes formacions hagin decidit dedicar aquest 8è Festival de Bandes de Música "Ciutat de Palma" a honorar la memòria de les persones que ens han deixat a causa de la Covid-19 és alguna cosa més que un detall: significa el seu compromís i solidaritat ineludibles envers l'espècie humana. Un acte d'amor i empatia que va molt més enllà de l'oportunisme, i que m'atreviria a qualificar d'absolutament imprescindible en els temps que corren. Un mestre universal, Ludwig van Beethoven, de qui enguany celebram el 250è aniversari del seu naixement, ho va dir amb aquestes paraules plenes de coneixement i saviesa: "Fer el bé sempre que es pugui, estimar la llibertat per damunt de tot, no negar mai la veritat, encara que sigui davant d'un trono".

Si m'ho permeteu, i ja per acabar, vos llegiré un poema de collita pròpia que vaig escriure durant el confinament. Està confegit precisament a partir d'aquest mot, Confinament, de manera que l'inici de cada vers es correspon amb cadascuna de les lletres que el conformen:

Cal mirar sempre endavant,

Oblidar si pot ser els mals tràngols,

Navegar amb les veles hissades, el timó

Ferm, rumb al llevant de l'Esperança.

Il·lusió, ànim, empenta, cautela:

Ningú no ens regalarà res,

Ans tot, sense excepció,

Medrarà gràcies a tu, al teu esforç.

Enamorats de bell nou,

Nedarem a l'enyorada badia del Món

Tranquil·lament, sense pors, com antany.

Moltes gràcies a tothom per ser-hi.

(*) Text llegit amb motiu de l'homenatge a les víctimes de la Covid-19 al cementeri de Palma el passat 17 de juliol, en el marc del 8è Festival de Bandes de Música "Ciutat de Palma"

Compartir el artículo

stats