Aquest país es rebel·la per un motiu i pel contrari. El 1766 es va organitzar el motí de Squillace contra el ministre de Carles III, que prohibia la capa llarga i el capell d’ala ampla. El polític argumentava que aquesta indumentària afavoria que es cometessin delictes perquè era impossible d’identificar el delinqüent. Avui hi ha qui es revolta contra l’ús de la mascareta. La que dificulta identificar a amics i coneguts. La durem perquè a hores d’ara sembla la teràpia més eficient per lluitar contra l’expansió de la Covid-19.
Des de dilluns, habitants i visitants de les Balears hauran de posar-se la mascareta a gairebé tots els espais oberts al públic. No importa si es pot guardar la distància de seguretat. Tampoc si s’està a l’aire lliure o en un lloc cobert. Hi ha excepcions, però la regla general és clara: mascareta per tothom i per tot arreu. Francina Armengol ha decidit que no convé deixar la lluita contra la pandèmia sols en mans dels seus governats. Fins ara la lluita sanitària li ha sortit bé. Amb l’obertura de fronteres intenta no perdre la batalla econòmica, però a la vegada imposa mesures més estrictes per fer front a una allau de contagis que seria un cop.
La mascareta és a la vegada símbol de seguretat i inseguretat. Suècia confià en el seny ciutadà i no li sortí gaire bé. Espanya no es refià de la responsabilitat col·lectiva, aprovà un dur confinament, i no li anà massa millor. Boris Johnson, Donald Trump i Jair Bolsonaro sols tenen fe en la seva pròpia divinitat i tampoc milloren els resultats dels altres.
No ens queda altre remei que seguir les indicacions de les autoritats. Les butxaques ja estan bastant buides per dedicar els doblers a pagar multes. Tampoc coneixem alternatives innòcues a les publicades al BOE i al BOIB. Però la realitat és que la mascareta és el símbol de la nova anormalitat. Anormalitat, perquè la normalitat és una altra cosa. Ella ens condiciona la vida econòmica, la social, la cultural. Fins i tot la familiar, ara que el Govern la imposa dins les llars quan no es pot mantenir la distància de seguretat.
Des d’ara tendrem turisme de mascareta. Si és que es troben turistes disposats a recórrer Palma, els passeigs marítims o els carrers que duen de l’hotel a la platja amb la boca tapada. Tendrem espectacles de mascareta en els que resultarà difícil sentir una comunió musical amb els altres espectadors o amb els intèrprets. Tendrem una vida social de mascareta en la qual ens resultarà difícil riure o plorar amb amics i coneguts. Gaudirem, o no gaire, una vida cultural de mascareta perquè resultarà complicat unir els cors mentre separam els cossos. Tendrem una afició esportiva de pena perquè no podran celebrar col·lectivament la salvació del Reial Mallorca (Inshala). Tendrem un oci limitat per la mascareta perquè seran molts els qui no estaran per massa alegries. Vendran festes amb mascaretes que taparan les nostres rialles.
El turisme, la cultura i l’espectacle. També l’oci, l’esport o la festa. Totes aquestes activitats necessiten un ingredient imprescindible per funcionar com cal: un cert grau de despreocupació. Molt pocs gosen viatjar enmig de la incertesa sanitària i econòmica. Manquen ànims per gaudir de la música, o del teatre, o del cinema manquen si se surt al carrer amb por, petita que sia, a topar-se amb un virus. Mentre no torni l’alegria, mentre no torni la seguretat, la melangia dominarà aquesta illa.
