La pujada d'impostos ja és aquí. Pedro Sánchez oficialitzà el passat dijous allò que tothom sabia durant una entrevista amb Antonio García Ferreras. Digué que afectarà els que més tenen. A les rendes més altes i a les grans empreses. No és una declaració de detall perquè la clau rau a definir els conceptes alta i gran. Els detalls arribaran en les setmanes vinents.

Que vendria una pujada de tributs ningú ho dubtava. Les dues raons són de pes: s'incrementa la despesa de l'Estat i es redueix la recaptació. La crisi de la Covid-19 està darrere ambdues tendències. Es gasta més en sanitat, en pagar l'atur als centenars de milers de persones que pateixen un expedient de regulació temporal d'ocupació o que han perdut la feina sense possibilitat de reincorporació i també ha crescut la despesa social per als més desafavorits. La tendència a l'augment de despesa es mantindrà en el futur. Sols queda saber quin temps durarà aquest futur.

Serà necessari gastar més en Sanitat per revertir les retallades del passat -que en aquesta crisi han mostrat les seves dramàtiques conseqüències-, per comprar medicaments davant una possible nova onada de la pandèmia i per comprar les vacunes quan arribin. També s' anuncien gairebé cada dia plans d'estímul econòmic que sempre passen per més despesa de l'Estat per mantenir en respiració assistida als sectors econòmics malalts.

Més despesa i menys ingressos. Francina Armengol es podrà donar per ben satisfeta si l'impost turístic aconsegueix una tercera part del que recaptà l'any passat. L'Impost de la Renda de 2019 que acabam de pagar probablement no es veurà afectat, però l'any que ve seran moltes famílies les que hauran reduït les entrades. El mateix passa amb un impost clau com és l'IVA: menys activitat econòmica suposa que el Tresor públic es quedarà a mitges.

Si sent algun polític que li diu que si ell governàs no apujaria impostos, sols ha de fer memòria. Recordi que abans de 2011 Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre i altres líders del Partit Popular muntaren una campanya amb el lema: "No més IVA". Recordi que la primera decisió que prengueren després de guanyar les eleccions d'aquell mateix any va ser apujar l'IVA i la Renda. Llavors no quedava altra opció. Ara tampoc.

Les apostes difícils comencen a partir d'ara. No ens queda altra possibilitat que recórrer a la història de l'economia per explicar la cruïlla en la que es troben els postres governants. Jean Baptiste Colbert (1619-1683) va ser ministre responsable de les finances del rei francès Lluís XIV. El monarca gastava molt en guerres, en festes i palaus. Recordem que fou el constructor del Palau de Versalles. Colbert pronuncià una frase aclaridora sobre la política tributària: "L'art dels impostos consisteix a desplomar l'oca per a obtenir la quantitat més gran de plomes amb la menor quantitat possible de queixes".

Recordem uns quants detalls de l'època. En aquells temps els aristòcrates, és a dir, el més afavorits no pagaven tributs. El rei volia tenir-los contents. Tots es carregaven sobre els menestrals, els comerciants i els agricultors. La decisió difícil era a qui cobrar i quant. Si els impostos són massa elevats els qui les paguen poden perdre les ganes de fer feina perquè la rendibilitat del seu esforç és molt baixa. O, el que és pitjor per al cobrador, es poden emprenyar i rebel·lar-se. Ho descobrí un segle després Lluís XVI el dia que, ja rebatiat com a ciutadà Capet, posà el cap davall el full de la guillotina.

Aquest és ara mateix el gran problema de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Nadia Calviño i María Jesús Montero. I d'Armengol, Quim Torra, Núñez Feijóo o Miguel Ángel Revilla. Uns pensen en apujar els tributs a l'aristocràcia dels nostres temps, que és el poder econòmic. Els altres temen que se'n vagin amb els seus capitals i les seves Inversions a qualsevol altre indret del món. No es vol apujar la factura d'Hisenda de les classes mitjanes ni de les baixes. Però com es defineix la classe mitjana? Qui garanteix en aquests moments d'incertesa que qui avui es troba a un nivell social mig demà no haurà baixat dos graons? Es diu que la pressió fiscal mitjana espanyola està set punts per sota l'europea, però també està sota mínims l'eficiència de la nostra administració i de la productivitat.

El president del Govern es juga el seu futur quan desplomi l'oca. Si l'au -la ciutadania- es queixa més del compte, té perdudes les eleccions.