"I quan el confinament finalment acabi. Ells -els joves- sortiran a un món que és radicalment incert però ple de promeses i també de dubtes".

Amb aquesta frase, la periodista Sirin Kale concloïa un reportatge sobre la situació dels joves post-covid amb el títol Atrapats en el limbo ara fa un parell de setmanes al diari The Guardian. En realitat, la incertesa de la que parlava la periodista britànica no serà exclusiva del col·lectiu jove. Aquest atribut regirà les societats modernes en aspectes socials i econòmics, almenys durant els propers anys.

Aquesta setmana hi ha hagut diferents mitjans que han tret notícies alertant de possibles rebrots a causa de la inconsciència de la població jove. D'entrada, he de manifestar el més absolut rebuig a una opinió un cert tendenciosa a caure en estigmes o prejudicis. No es pot negar que el conjunt de la societat ha fet un esforç grandiós i generós davant la pandèmia, confinant-se a casa, mantenint les normes sanitàries i seguint les normes establertes per les Administracions Públiques. El sacrifici i la renúncia a la llibertat de moviment ha estat excepcional. I malgrat tot, malgrat el drama en vides humanes, la famosa corba l'hem doblegada entre tots. També gràcies als joves. Pensar que si ara es produís un rebrot seria per la inconsciència dels joves és una argument tan poc fonamentat com pensar que el moviment d'un madrileny és la causa dels casos de coronavirus a Mallorca. És pensar que unes imatges puntuals d'una festa siguin la norma general quan no són més que l'excepció. És obviar una realitat molt més complexa. I com deia abans, és assenyalar un col·lectiu amb unes dificultats prèvies ja existents.

L'impacte econòmic de la Covid-19 tendrà efectes transversals entre tots els ciutadans, però serà més incissiu en els sector més vulnerables: persones de la tercera edat, rendes més baixes, col·lectius en risc de pobresa... Però hi ha un altre col·lectiu que sovint oblidam, els joves. I quan els recordam és per culpabilitzar-los d'un drama que és global amb responsabilitats compartides. És necessari que davant certs atacs, parlem de com se'ns invisibilitza com a col·lectiu. Hem d'advertir que la por i el nostre drama personal és que l'impacte del virus aguditzi dinàmiques perverses que s'estaven consolidant prèviament a la pandèmia en el jovent. De fet, els joves millenials comencen a ser anomenats 'generació de crisi' per haver patit les dificultats d'incorporar-se al mercat laboral durant la crisi de 2008 i ara, d'assegurar certa estabilitat per la nova recessió que tenim al davant. Toca parlar de les problemàtiques de la generació més preparada de la història, sovint invisibles i mai escoltades pels dirigents socials i polítics. Amb una inestabilitat laboral -quan no d'incorporació al propi mercat laboral- que ve de la mà d'unes dificultats serioses d'emancipar-se degut als elevats preus de lloguers, l'impossibilitat d'accedir al crèdit i, en definitiva, haver de posposar l'emancipació i la construcció d'un projecte de vida. Els joves millenials que veuen com el present al seu davant és incert i que malgrat tot, callen, invisibles.

Per afrontar el que ens ve damunt cal apel·lar a la responsabilitat i a la conscienciació de tot el conjunt de la nostra gent: joves i majors. Però sense caure en generalitzacions, sense assenyalar sinó convencent de que si tu et protegeixes, protegeixes a tots. La societat ha estat a l'alçada de les circumstàncies, amb moltes renúncies i molt de patiment. L'esforç col·lectiu ha de ser motiu d'orgull i alhora de record per tots els que ens han deixat. I només l'esforç col·lectiu i transversal serà el que ajudarà a acabar definitivament amb la pandèmia. El President del Gobierno va advertir que «el virus no entenia de territoris». Deixin que els hi digui que: El virus tampoc no entén de col·lectius. Responsabilitats compartides, unió i cohesió social com a única arma per a vèncer conjuntament a la Covid-19.