L'arribada dels primers turistes a Mallorca coincidí, l'altre dia, amb la publicació d'una foto polèmica que mostra treballadors uniformats d'un hotel aplaudint-los. La captura estratègica de l'escena recorda el celebèrrim "Mister Marshall" berlanguià i és el reflex de la pervivència d'un model de desenvolupament econòmic basat en el monocultiu del turisme, però també un intent de dotar de força icònica, visual un gest que clarament s'ha volgut convertir en insígnia de la recuperació econòmica a l'Arxipèlag i a l'Estat. Tanmateix, quan vas al bessó, també hi veus la punta de la llança d'un procés que, durant dècades, ha propiciat impunement un canvi en la propietat del terreny i ha fet que, els que abans només visitaven l'illa, ara en siguin els propietaris de ple dret.

La responsabilitat que mig Mallorca sigui avui a mans de propietaris estrangers i no dels mallorquins és, principalment, dels mateixos mallorquins, que en el seu moment decidiren doblar l'aposta i tolerar que els seus representants a les institucions se'n venguessin el terreny o ho permetessin, però a costa de vitaminar llur patrimoni personal, d'enriquir-se'n. S'ha de dir que aquesta dinàmica no és privativa de l'illa, i que també serveix per a explicar la demolidora corrupció que ha fagocitat el Llevant peninsular i una bona part de la Costa Brava catalana. Durant anys, no hi ha hagut cap crítica consistent a la "sostenibilitat" del model de gestió del territori. Només aquiescència i, en el millor dels casos, algunes anàlisis superficials, que al capdavall no anaven més enllà de presentar la "ruïna" per entregues com una forma "indispensable" de riquesa.

Encara que en sembli desvinculat, això m'ha fet pensar en la ira antiracista que aquests dies arrasa estàtues de "descobridors" i evangelitzadors als EUA. No deixa de ser curiós observar les profundes contradiccions d'una societat que és capaç de censurar la vida i l'obra de persones que visqueren fa cinc segles alhora que manté un polític blanc, xenòfob, racista i ultraconservador al poder. Que pot caure acríticament en l'afront als pioners del passat, que no són directament responsables de les accions dels seus successors, mentre és incapaç de mantenir el torcebraç a uns líders incendiaris que mantenen tota mena de discursos d'odi en el present. No hi ha cosa més jesuítica que aquesta d'intentar categoritzar moralment les accions d'algú que visqué fa 500 anys en paràmetres d'un conflicte que es dona en l'actualitat. Qui ho havia de dir que l'entrada de l'occident modern al segle XXI es faria a través de la iconoclàstia més furiosa i el talibanisme en la seva expressió més rància.

Desaprovar o voler desmantellar una escultura pel seu suposat biaix racista no té res a veure amb l'art i, de fet, l'ataca. En el sentit que és impropi imposar lectures simbòliques a una voluntat de justificació ideològica i moral, i alhora oblidar que el que és distintiu de debò en l'obra és el valor afegit sobre la "forma". Malgrat tot, aquests dies han aparegut algunes veus "solidàries", com les d'Eulàlia Reguant (CUP) o Sonia Vivas (Podemos), que suggereixen que caldria desmuntar l'estàtua de Colom i la de Juníper Serra. La vandalització de les seves imatges és el resultat de mesclar potinerament la consciència legítima de superació i de canvi amb la ignorància històrica sobre llur figura i obra. Potser caldria recordar-los que tant l'una com l'altra tenen, també, un valor artístic i patrimonial. I que els elements patrimonials connecten amb la memòria d'un passat que exigeix un esforç de contextualització històrica. No és, per tant, privar-ne l'exposició pública, el que cal, sinó educar, ubicar i informar-ne millor.

Com a societat, ens enfrontem a un gran problema: necessitem abatre símbols i estàtues perquè no ens han preparat ni educat per a comprendre'ls, perquè no sabem enfrontar-nos-hi de cap altra manera que no sigui invisivilitzant-los i forçant-ne l'exclusió. Ves a saber: potser, el que els cal, als mallorquins, per a poder jutjar les accions d'aquells que les darreres dècades s'han apropiat l'illa és que, d'aquí a 300 anys, algú n'ordeni esculpir les efígies.