1. El fin del romance (The End of the Affair). Dirigida l'any 1999 per Neil Jordan. Graham Green agafa de la mà la bella, misteriosa i gairebé silent Julianne Moore, que més aviat sembla que leviti, per dur-la a passejar per l'amor (i la mort). No se sap ben bé on i quan comença ni on i quan acaba l'amor (ni la mort). L'aire és trist i melangiós i sempre plou. Pregunta sense retòrica: és possible l'amor? Demanem-nos si podríem continuar estimant per sempre a qui no veuríem ni tocaríem mai més. Demanem-nos si és possible l'amor més enllà de la vida. I si un bes pot operar un miracle. Resposta a la darrera pregunta: sí. La calidesa d'un bes creïble, uns llavis que es fusionen, uns cossos abraçats que es creuen Déu, vet aquí el miracle de l'amor (i de la vida). I què farem amb la mort? Orientem-nos: algun savi ha deixat dit que la mort no existeix.
2. Lunas de hiel (BitterMoon). Dirigida l'any 1992 per Roman Polanski. Pertorbar i provocar desassossec potser que sigui una distracció per anar fent boca o, més aviat, l'objectiu final. Ves a saber. De bon començament: la passió sexual desbordada sense res a dir-se més que la mateixa comunicació de fluids (que no és poc però que acostuma a no bastar si es pretén que el camí sigui llarg). Ell, escriptor ociós i pedant, obsedit de forma malaltissa per ella, cambrera. I la passió mancada de cap altre estímul „ja es veia venir!„ generarà en el seu torn cansament, odi, fàstic, menysteniment, abandó...Després, totes les perversions juntes, un eloqüent compendi de les més baixes manifestacions de l'ànima, d'allò més malaltís i abjecte que és capaç de crear l'home. Tanmateix, un final sorprenent en què les dones es converteixen en el centre del debat i es proclamen autosuficients.
3. Sexo, mentiras y cintas de vídeo (Sex, Lies and Videotape). Dirigida l'any 1989 per Steven Soderbergh. Palma d'Or en el festival de Cannes. Tesi: hi ha dues coses deplorables a la vida, les mentides i els advocats. Síntesi: es produeix quan a una mateixa persona hi concorren els dos mals, ser mentider i advocat. Antítesi: l'amor. Només l'amor pot guarir les ferides que semblaven inguaribles. Reflexió personal (amb perdó): en determinats àmbits culturals més aviat propers en el temps i en l'espai, la mentida era considerada una cosa trivial que s'havia d'emmarcar dins el magma ingent del relativisme moral (ai de nosaltres!).
4. Dos en la carretera (Two for the Road). Dirigida l'any 1967 per Stanley Donen. Conxa d'Or al festival de Sant Sebastià. En aparença, una comèdia despreocupada. De fet, té de comèdia i de drama tant com de comèdia i de drama té la vida i la vida en parella. Vegem: anar per la carretera „de la vida„ d'aquí cap allà sense rumb, tornar enrere, prendre cap endavant, tornar al punt de partida, cometre les mateixes errades una vegada i una altra, avançar „és un dir„ en cercle, ser infidel i/o deslleial i altres aventures i desventures, constitueix una manera de retratar la vida en comú d'un home i una dona. Audrey Hepburn, ella, hauria d'anar alerta perquè els narcisos són tòxics, mentiders i cruels. Cautela: que el final sembli feliç pot voler dir que no és el final.
5. Primavera en otoño (Breezy). Dirigida per Clint Eastwood l'any 1973. Breezy o el vitalisme corprenedor que es rebel·la i fuig del conformisme. O l'amor que es pretén sense lligams en temps dels hippies. Les convencions socials fermen, certament, però no tant per derrotar una relació que escandalitza, que sorprèn, que és objecte de befa però que és innocent perquè no fereix ningú (només, si de cas, els seus protagonistes). La pregunta és si té futur l'amor entre un home assentat en el seu benestar, que no ha de fer els cinquanta, i una jove molt jove desimbolta, ingènua i fresca com un aura que avui dorm aquí i demà no sap on ho farà. Però que diu „ella a ell„ que està enamorada sense remei.Resposta: l'amor és possible, però eventual, a curt termini, sense projectes d'infinitud. Ens donarem un any, li diu ell. Un any és molt poc, li respon ella mentre caminen abraçats barrejats amb la joia (d'ella) i l'escepticisme realista (d'ell).
6. Perdición (Double Indemnity). Dirigida l'any 1944 per Billy Wilder. Un relat cinematogràfic magistral que ens guia per un camí sòrdid definit per dos grans fracassos del protagonista (Fred Mac Murray). Fracassa en la consecució de diners, de molts diners. I fracassa en voler obtenir l'amor d'una dona que el fascinava (Barbara Stranwyck).No cal ni dir que ambdós objectius estaven condicionats. Resum apressat: ni dona ni diners, ni diners ni dona i una probable condemna a mort. A canvi, l'estigma de veure's arrossegat pel fang de l'engany, de la instrumentalització dels seus sentiments, del descrèdit personal i professional...En definitiva, l'estigma de la indignitat. La caiguda a l'infern més profund, allà on res ja no importa perquè tot s'ha perdut, deu ser això. I què fou, Bàrbara, de l'amor sense límits que li prometeres?
7. Albert Nobbs. Dirigida l'any 2011 per R odrigo García. Dones que, per sobreviure, es fan passar per homes. Dones que ajuden altres dones perquè són dones. Dones que es casen amb altres dones com si fossin homes. Dones desnonades de la vida per ser dones i mares. Dones que es carreguen la vida a les espatlles. Dones que moren per auxiliar altres dones. Alguna dona que esclavitza dones que necessiten aferrar-se a la vida. I homes miserables. Gleen Close desdibuixada en el paper...d'home.
8. Los puentes de Madison (The Bridges of Madison County). Dirigida l'any 1995 per Clint Eastwood. Potser el film que ha fet repensar a més dones la seva (anodina) vida conjugal. I a més homes posar-se en estat d'alerta (no fos cosa que l'exemple s'estengués). Francesca, Meryl Streep, mare de dos adolescents, casada amb un bon home insensible i ensopit, sense cap projecte vital divers de treballar el camp i veure passar els dies, viu lliurada a la família. L'amor, emperò, truca a la porta quan fills i espòs „oh ventura!„ marxen de casa per quatre dies. Encara sabia estimar. Encara podia ser objecte de desig i desitjar ella mateixa amb passió (amb madura passió). Encara es recordava de parlar de l'existència, del passat i del futur i de jugar a dir-se paraules tendres a cau d'orella. Encara voldria agradar i agradar-se amb un vestit nou per sopar amb ell a la llum de les espelmes. Doncs, sí, era cert. Havia passat. Passava. L'abraçaven com una amant, l'estimaven, estimava i la convidaven a començar una vida nova „o una nova vida„ molt més a prop de les estrelles. I què havia de fer amb la vida antiga que deixaria enrere? Caurien del cel, les estrelles?
