Governar és complexe. Més en circumstàncies límit. Per tant, en jutjar una gestió determinada s'ha de ser equànime i no tendir a la crítica destructiva. Ara bé, si per la repercussió social hem de preguntar-nos pel paper de la Conselleria d'Educació i Cultura pel Sars-Cov-II, podem arribar-nos a preguntar com a ciutadania fins on ha arribat el principi d'autoritat i fins on ha prevalgut el corporatiu. Externament, ha donat la sensació de que el criteri temporal s'imposava: "Per dues setmanes, no paga obrir l'escola". En poques paraules, que ha pogut triomfar l'esperit del "tanmateix" per damunt de moltes altres consideracions pedagògiques.
Una antiga i sàvia dita catalana diu allò de "que qui res fa, res mal fa". Amb aquesta premisa, fins l'any vinent. No se sap qui determinà no obrir aules: ja se sap que el triomf té sempre seguidors i el fracàs és solitari. El cert és que s'està perjudicant sobremanera els alumnes més necessitats. Els diagnosticats amb alguna classe de malaltia neurològica, psicològica o motriu.
Els diferents equips directius de centres pedagògics a les Illes són conscients del mal que ha fet el confinament en aquesta classe d'al·lots i al·lotes. Aquells que la majoria d'educadors illencs coneixen perfectament per les seves especials dificultats d'aprenentatge. Molt més sensibles que la mitjana. Demostren els responsables claustrals algun interès en acollir-los? En línies generals, no. Recordar que les Illes Balears tenen un dels índex vírics més baixos no ja d'Europa, sinó del món. I que parlem d'un percentatge afortunadament reduït respecte a l'universal d'estudiants. Altra actitud han tingut Països com Alemanya, França o Gran Bretanya.
Amb un retorn a les aules planificat. Pensat. Que ha donat lloc a una escolarització sense víctimes mortals. Veure com els professionals de l'educació obren de manera valenta les escoles a Frankfurt, Londres o París omple d'admiració a qualsevol. Que es pot tornar en tristor quan es compara amb el panorama polític del teu país i comunitat. Tristor que podria donar pas a una certa indignació quan s'analitzen fredament les raons que addueixen els mestres per no reobrir l'aulari. La paraula "insolidaritat" és massa present als fòrums de pares d'infants necessitats d'educació especial. La Conselleria i cada centre han tingut tres mesos per pensar com s'havia d'anar a la fase tres. Tres llargs mesos. Hi ha hagut deixadesa de funcions? Ho deixo al sobirà judici del lector. Fa mesos que se n' havia de ser conscient de cada passa a seguir. Més encara si es té en compte que amb data 14/III/MMXX el BOE ja establia una ordenança molt específica per a cada pas. No es pot adduir ignorància. L'altra pregunta que deixaria per a la reflexió és si com a ciutadans podem admetre aquesta manera d'actuar per part d'uns molt ben pagats assessors polítics i tècnics.
Apel·lar la respectiva sobirania del centre per a dissenyar les respectives apertures ha donat peu a que cada claustre estigui demostrant a hores d'ara el seu nivell de responsabilitat... o d'egoisme. Enhorabona als més professionals, que afortunadament n'hi han hagut. Lamentablement, els segons han estat legió.
Escudant-se en el virus no havien dissenyat una línia d'actuació fins dijous el vespre, cuita-corrents. Més de quaranta dies laborals s'havien tingut. No elaborar-ne confiant en que la fase tres no començaria fins la setmana qui ve i per tant les escoles ja no s'obririen és una altra mostra d'una manera de fer no ja ineficient, sinó de pressumpta irresponsabilitat. Prudència no és inòpia. És una llàstima: el col·lectiu de mestres, pedagogues i llurs líders sectorials han estat molt de pics l'avantguarda de la nostra societat. Però en aquest cas, no es pot dir el mateix. No serà aquest escrivà qui determini si les tres darreres setmanes del curs present poden tenir alguna repercussió en el futur. Però el que és evident és que els pares d'alumnes en situació especial voten. Pel que es veu, els responsables polítics ho han oblidat fa mesos.
