Corria l'any 1994 quan en Guillem Parera, aleshores rector de la parròquia des Pont d'Inca, em va demanar si podia fer un pregó amb motiu de les festes de Sant Alons Rodríguez, tot coincidint amb el centenari de la construcció de l'església. Em vaig sentir molt afalagat, primer perquè considerava que al poble hi havia persones molt més autoritzades que jo per a aquesta comesa, i segon perquè em brindava l'oportunitat d'expressar unes vivències que per ventura d'una altra manera m'hauria estat difícil donar a conèixer. Fet i fet tenia només 36 anys i em considerava encara jove ferm, però havia acumulat la suficient experiència com per atrevir-me a engirgolar quatre idees sobre el que sempre havia considerat el meu poble, tot i haver nascut a Palma. En un dels paràgrafs d'aquell pregó feia una crida, cit textualment, a "travessar aquesta franja d'asfalt que xapa el poble per la meitat i anar a veure com viuen els nostres veïnats de sa Cabana". Per als que no estigueu familiaritzats amb la idiosincràsia del nostre municipi, sa Cabana és la zona on viuen els immigrants que vengueren a Mallorca aprofitant la bonança econòmica dels anys 60, coincidint amb l'anomenat boom turístic. Per a bona part dels mallorquins, llavors i encara ara, aquestes persones eren, simplement, forasters, i encara que etimològicament "foraster" sigui un mot que significa "Nadiu o propi d'un poble o país diferent d'aquell on es troba" (Diccionari Alcover-Moll), el cert és que la paraula s'ha utilitzat sovint d'una forma un tant despectiva a l'hora de referir-se a aquest col·lectiu, com tots sabem.
Amb el temps he agraït molt a en Guillem Parera l'oportunitat que em va donar d'expressar aquell i altres sentiments relacionats amb el meu poble. Avui en Guillem, a qui molta gent de Manacor, d'on és natural, com d'altres contrades -entre elles es Pont d'Inca- anomena "don Guillem", és una persona major que viu tota sola a un pis, tot i que som molts els que l'estimam i estam pendents de la seva salut. Si l'hagués de definir en poques paraules, diria que és un capellà com cal. Vull dir ni antic ni modern, que viu la seva fe amb una profunditat i una coherència poc comunes entre el clergat, al meu mode de veure. La gent no l'estima debades, per això: el seu pas per les parròquies de Santanyí, Campos, Manacor o el mateix Pont d'Inca han deixat un rastre d'humanitat present no només en la seva labor diguem-ne pastoral, sinó també com a promotor de nombroses iniciatives i activitats adreçades a la gent jove, molta de la qual, ara ja adulta, el recorda amb especial agraïment i afecte. Entre les seves "proeses" figura la d'haver fet el torrent de Pareis amb grups de nins i joves més de 70 vegades, les darreres a una edat ja prou avançada. Encara no fa gaire ens va convocar per mostrar-nos el conjunt de la basílica paleocristiana de Son Peretó, sobre el qual ens va fer una aproximació tan sàvia com humil, allunyada de qualsevol pretensió d'intel·lectualitat o erudició.
Una de les anècdotes més divertides que record de la seva persona va tenir lloc amb motiu de la presentació d'un poemari a la llibreria "Món de Llibres", de Manacor. Ja tenia una edat avançada, per això -ara té 94 anys- i va voler fort i no et moguis que després de l'acte anàssim a fer un pa amb oli per celebrar-ho. M'hi acompanyava la meva bona amiga Maribel Morueco, exdirectora del centre "Gaspar Hauser", que s'apuntà gustosament a la proposta. Pujàrem al cotxe que conduïa el seu germà, que tampoc no era cap jovenet, i on ell anava de copilot. Ja era de nit; un -don Guillem- amb prou feines hi veia, i l'altre -en Pedro, el seu germà- era un poquet sord. La qüestió és que un li deia a l'altre "per mi és per aquí, Pedro", però l'altre no el sentia del tot bé i un moment donat ens vàrem trobar enmig d'un descampat als afores de Manacor, sense que na Maribel i jo poguéssim fer altra cosa que romandre astorats davant els diàlegs d'aquella parella de divertits i entranyables germans. Finalment vàrem trobar un lloc per sopar; ells dos ens volgueren convidar i tot plegat va conformar una nit memorable, de les que deixen petjada.
Ara mateix en Guillem Parera es troba en un delicat estat de salut, afectat per una inoportuna pneumònia. Som optimistes però també realistes davant la situació; ell mateix, no fa gaire, ens deia que estava conhortat i amb pau, esperant que Déu el vengués a cercar. Deu ser una cosa molt bella, això d'esperar pacientment que et vengui a cercar allò que més has estimat al llarg de la teva vida. Tanmateix tenc la impressió que el Déu que espera en Guillem està fet de virtuts ben properes i a l'abast: compassió, humanitat, altruisme, esperit de servei, bondat a balquena... Totes aquestes coses que tant trobam a faltar avui en dia i de les quals don Guillem és i serà sempre un mestre, i dels bons.
