L'economista Niall Kishtainy explica amb una metàfora com ha canviat el repartiment de la riquesa les darreres dècades. Imagina una desfilada en la qual les persones amb menys ingressos tenen l'alçada d'un nadó i a mesura que augmenten els guanys creix en estatura.
Algú amb un salari mitjà es posa a veure aquesta desfilada als anys setanta, fa mig segle. Primer veu passar un grup notable, però no excessiu de nans, després una gran massa formada per l'anomenada classe mitjana i, finalment, una elit de gegants, que per mirar-los havia d'aixecar el cap, però que es podien identificar sense gaires problemes.
És hora de repetir el mateix acte avui. Segons Kishtainy, l'espectador mitjà, primer de tot, se'n endú una sorpresa perquè la desfilada no comença d'hora. Realment el que succeeix és que els primers participants van sota terra perquè tenen negocis en negatiu o estan endeutats. Una estona després, arriben uns personatges tan diminuts com els seus ingressos, la mida que tenen és d'uns pocs mil·límetres d'alçada, a continuació passen els habitants de Lil·liput. Els iguals a l'home mitjà serien pocs i, tot d'una, es presenten els executius que els miren per damunt l'espatlla. Ja al final, passen un grup d'individus enormes, l'espectador sols els arriba a l'alçada de la sola de les sabata.
Després caldrà tornar a la metàfora de l'economista de la London School of Economics. Però ara cal aterrar a la crisi econòmica que ens deixa la covid-19, no conforme amb l'allau de morts i malalts. La primera conseqüència monetària ha estat una despesa sanitària extraordinària, una forta caiguda dels ingressos de les administracions públiques -sense negocis oberts no hi ha IVA- i una pujada dels pagaments de l'atur a qui ha perdut la feina de forma temporal o definitiva.
Francina Armengol i Iago Negueruela venen acció, però aquest és un any turístic perdut. Primer de tot, sabem que una temporada de dos o tres mesos no serveix per a quasi res. Segon, el mercat britànic està tancat i ningú no sap amb certesa quan obrirà. Tercer, els operadors alemanys tenen tant d'interès com els hotelers en vendre el destí Mallorca, no debades una gran part del negoci turístic es queda al país emissor, però veurem quants clients estan disposats a passar dues o tres hores dins un avió. I quart, el mateix es pot dir del mercat nacional.
Es torna a repetir la dinàmica perversa. Menys ingressos per via d'imposts i taxes. Menys altes a la Seguretat Social. Menys entrades per impostos a causa de la caiguda de l'activitat. Més despesa en atur i en el, cada cop, més necessari ingrés mínim vital, que no enriquirà a ningú. Més despesa per a les mesures preventives a les escoles. Més doblers per preparar una segona onada de contagis. Més inversió per vacunes i medicaments quan arribin.
Si algú diu que no passa res, que tot s'arreglarà amb els 750.000 milions d'euros europeus, que no s'ho cregui. Hi ha tres possibles mesures: apujar els impostos, retallar els serveis o totes dues accions alhora. Els polítics diran ara el que vulguin, però tampoc no cal descartar reduccions de pensions i de sous o del nombre de funcionaris. Un cop passada la crisi sanitària, quan més intensa sigui la crisi econòmica, aquestes opcions tornaran a estar damunt la taula. Res de nou. Tot es va posar en pràctica a partir de 2008.
El que seria intolerable és que els sacrificis de la majoria de ciutadans tornin a repetir els efectes perversos de fa una dècada. Els rics s'enriquiren més i els pobres s'empobriren més. Jugaran amb foc si la pròxima desfilada descrita per Niall Kishtainy redueix encara més l'alçada de la majoria dels participants per engrandir uns pocs gegants més.
